Arxivar per Agost 2010

Un heroi tràgic de l’anarquisme espanyol

Agost 31, 2010

Masjuan, E. (2009): Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906, Ed. Icaria, Barcelona.

Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906 és el nou llibre que ha publicat Eduard Masjuan, doctor en història econòmica que ha centrat les  investigacions en el camp de la història de la població, l’urbanisme i la cultura obrera.

A les pàgines del llibre hi trobam la biografia de l’anarquista i intel·lectual Mateo Morral, autor de l’atemptat frustrat contra Alfons XIII el dia del seu casament, el 1906, així com l’ambient cultural, social i polític de Sabadell, ciutat que el va veure néixer. En aquella època Sabadell era la segona ciutat industrial més important de Catalunya i, paral·lelament al desenvolupament industrial, hi sorgí un destacat moviment obrer. Els membres que composaven aquestes organitzacions de treballadors es caracteritzaven pel rebuig cap a tot el que provingués del sector burgés, a la vegada que lluitaven contra tot allò que, segons ells, els oprimia: la precarietat laboral, la contribució obligada a les guerres colonials, l’Església, el caciquisme, la falta d’accés a l’educació, etc. Masjuan ens endinsa en aquell Sabadell de finals del segle XIX i principis del XX i ens descriu els cercles polítics, socials i culturals que hi coexistien, com ara els republicans, els anarquistes, els lliurepensadors, els liberals, els conservadors, els catòlics integristes amb la destacada figura del religiós Fèlix Sardà i Salvany, etc. És probablement aquest aspecte contextualitzador el que dóna una entitat i un interès més gran a l’obra.

Sens dubte el que crida més l’atenció és la procedència social del biografiat: Mateo Morral era fill d’un empresari tèxtil, tot i que des de ben jove rebutjà la classe social a la qual pertanyia i renuncià a les comoditat que aquesta li oferia. En el llibre hi podem descobrir, també, l’etapa de formació de Morral amb els estudis que féu a Alemanya i França, on entrà en contacte amb l’anarquisme i amb els nous corrents que es desenvolupaven, com el neomaltusianisme. Quan tornà a Sabadell era un ciutadà compromès que es dedicà a la difusió de l’ideari llibertari.

La vida de Morral està, a més, lligada al pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia amb qui treballà de manera activa en el projecte de l’Escola Moderna. Aquesta col·laboració tingué unes conseqüències ben negatives per al pedagog quan Morral perpetrà l’atemptat contra Alfons XIII, ja que Ferrer i Guàrdia fou culpat de col·laborar amb l’intent d’assassinat del monarca, tot i que un any després fou absolt.

Quin fou el motiu principal que va promoure a Morral a atemptar contra el rei? Fou una acció individual de Morral o, per contra, comptà amb l’ajuda d’altres persones? En el cas que fos així, qui foren els seus col·laboradors? Segons Masjuan aquestes i altres preguntes es plantejaren des d’un primer moment i han estat un tema de discussió des de llavors ençà. L’autor d’aquesta biografia, però, arriba a la conclusió que Morral veié frustrades les seves esperances de què es produís un canvi social després del fracàs de la vaga de 1902, i cregué que l’assassinat del monarca seria l’espurna que incitaria la tan desitjada revolució.

Per altra banda, a les pàgines del llibre ens trobam amb una revisió historiogràfica del que ha estat la figura de Mateu Morral i de l’anarquisme. Així, després de la seva mort, Morral fou vist per les classes populars com un justicier, un lluitador per la llibertat o, tal i com el batejà Valle Inclán i que Masjuan ha escollit com a títol del llibre, «un héroe trágico»; però acabada la Guerra Civil i durant tot el franquisme s’esborrà el passat anarquista i s’associà Mateo Morral amb el terrorisme. Encara a dia d’avui la història de l’anarquisme és víctima d’aquesta associació, tot i que gràcies a treballs com el de Masjuan es va deslligant i desvinculant el binomi anarquisme-terrorisme.

Com diu Mateo Seguí, l’autor del pròleg titulat «La utilidad de los libros», els llibres ens obliguen a reflexionar, a pensar, a pensar lliurement com ho feia l’amic de Morral, Francesc Ferrer i Guàrdia. I això és el que aconsegueix aquest treball: ens porta a  reflexionar sobre què pot dur a un home a atemptar contra un rei, en quines condicions vivia i quines idees l’impulsaren a fer-ho.

Catalina M. Martorell Fullana

Publicada a la revista d’història digital feta a Mallorca: http://www.historica.cat

Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista.

Agost 30, 2010

Ressenya sobre la reedició del llibre de Manuel Pérez sobre la repressió durant els primers mesos de la Guerra Civil a Mallorca, a cura del Grup d’Estudis Llibertaris Els Oblidats. Publicada a la revista d’història digital feta a Mallorca: http://www.historica.cat

Pérez, M. (2009): Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista, Edicions El Moixet Demagog, Mallorca

L’editorial Edicions del Moixet Demagog ha reeditat recentment una petita obra de l’anarquista andalús Manuel Pérez sobre la seva estada a l’illa de Mallorca i els tràgics successos ocorreguts durant els quatre primers mesos de la Guerra Civil espanyola. És  aquesta obra el primer testimoni històric escrit i publicat dels inicis del conflicte bèl·lic a Mallorca. El Grup d’Estudis Llibertaris els Oblidats ha estat l’encarregat de recuperar aquest pamflet escrit el gener de 1937 a la ciutat de València, afegint-hi, a més, un estudi introductori.

Manuel Pérez, originari d’Osuna (Sevilla), arribà a l’illa el 18 de juliol de 1936 per participar al Congrés que la CNT de les Illes Balears havia organitzat amb l’objectiu de començar una nova etapa com a regional diferenciada de la CNT catalana. Pérez era un home destacat dins la CNT que havia treballat en la reorganització del sindicat a Andalusia i les Illes Canàries, i col·laborava en publicacions com Solidaridad Obrera, Cultura Obrera i La Voz de Menorca, entre d’altres. A més va dirigir el periòdic En Marcha, de 1932.

Tot i els temps convulsos que es vivien per aquelles dates, Manuel Pérez va viatjar a Mallorca per treballar amb els cenetistes mallorquins, als quals ja havia tingut oportunitat de conèixer en la seva primera estada a Mallorca l’any 1933. Pérez es topà inesperadament amb l’alçament militar i es va haver d’amagar a la barriada de la Llibertat —nom popular amb el qual era coneguda la barriada la Soledat— i s’allotjà a casa de la companya anarquista Júlia Palazón.

Durant els quatre mesos que va residir a Mallorca, va ser testimoni directe de les crueltats de la repressió indiscriminada i dels fets que anaven succeint en una Mallorca dominada pels feixistes. Finalment, va aconseguir fugir a Menorca amb altres deu companys. Un cop a València, on es trobava el Comitè Nacional de la CNT, escrigué aquest fullet amb tot el que havia viscut a Mallorca amb l’objectiu de fer propaganda dels horrors i crueltats que provocava el feixisme. Com diu Pérez: «trabajadores de España, con palabra sencilla, pero llena de sinceridad os he expuesto los crímenes sin nombre que el fascismo internacional ha cometido en la hermosa y fertílísima isla de Mallorca».

Amb la reedició d’aquest fulletó es recupera un text que esdevé tot un testimoni dels principals fets ocorreguts a Mallorca durant la Guerra Civil i, tot i el pes ideològic i propagandístic, aquest fulletó esdevé una font important de l’època que ens permet conèixer i recuperar un passat tants anys silenciat. El lector podrà reviure de primera mà els esdeveniments d’aquells dies de guerra i desolació, i hi trobarà interessants aportacions històriques sobre els morts i els crims de la guerra, el desembarcament del capità Bayo, el paper que jugaren els italians a l’illa de Mallorca, el suport de l’església mallorquina a l’alçament, etc. Tot un ventall de dades que donen llum i ens acosten al coneixement d’un dels capítols més tràgics de la nostra història.

Catalina M. Martorell Fullana


Segells històrics – 1 – Ateneu Sindicalista de Palma

Agost 26, 2010

Segell de l’Ateneu Sindicalista de Palma (1919-1936)

Contacte amb Els Oblidats

Agost 26, 2010

Recordau que podeu contactar amb nosaltres al correu:

elsoblidats@gmail.com

Salut

La acracia mediterránea. Pinceladas sobre el anarquismo en Formentera

Agost 24, 2010

Article publicat en el periòdic Cnt, número  370, 2010

No se nos escapa a todos los que ojeamos páginas y páginas sobre la historia del anarquismo y del movimiento libertario que existen grandes vacíos geográficos.  La isla de Formentera, reducida a destino turístico paradisíaco, es uno de ellos.

Parece ser que el anarquismo se introdujo en la misma a principios del XX, aunque no sería de extrañar que los primeros internacionalistas ibicencos hicieran pequeñas incursiones propagandísticas en la vecina isla. En estos momentos, Formentera apenas contaba con unos 2.000 habitantes y muchos de éstos tornaban de sus odiseas migratorias americanas. Entre los mismos estaría Josep Ferrer Tur Andreuet, trabajador de las salinas, pescador y marinero como otros tantos isleños. En sus visitas a Cuba y Estados Unidos habría contactado con el movimiento libertario emergente en la zona y habría vuelto a la isla empeñado en la organización sindical en su pequeño e idílico paraíso.

A finales de 1928, Ferrer junto con Joan Colomar[1] y Jaume Juan, decidirían unir sus esfuerzos a los de sus compañeros de otros territorios y organizarían lo que en definitiva sería el germen del Sindicato de Oficios Varios de la CNT de Formentera. Todavía se recuerda la huelga surgida de la alianza UGT/CNT que duraría dos años y medio. La gran mayoría de trabajadores de la Salinera Española apoyarían un largo conflicto, el mayor en duración y dureza desarrollado en aquella zona, por la reducción de la jornada laboral y por otras mejoras sociales y económicas. Corría el año 1928, con Primo de Rivera ejerciendo una feroz represión, un pequeño grupo de trabajadores se organizaba por hacer de su día a día una nueva forma de vida. Por esas fechas, la CNT Balear era prácticamente inexistente y sus militantes esperaban momentos políticos mejores para volver a la legalidad. El conflicto se alargó prácticamente hasta el verano de 1931, tratando de suplantar la insumisión local con la llegada de esquiroles de Ibiza  y con el refuerzo de Guardias Civiles. Pese a la finalización del conflicto, los dos años del mismo calaron muy hondo entre la población, desarrollando afinidades entre casi la totalidad de habitantes, convirtiendo Formentera en quasi un falansterio de los que Saint Simon y Fourier predicaban años atrás.

Durante varios años, los primeros de la república, desde Palma de Mallorca se enviaban regularmente ejemplares del Cultura Obrera, para que fuera difundida entre los trabajadores Formentera. Los propios fundadores del SOV de Formentera aparecían como suscriptores de la misma y se recogían pequeñas pinceladas sobre algunos acontecimientos isleños. Entre 1932 y 1934 ocasionalmente ocurrían incidentes con feligreses a su salida de misa, quienes – según los documentos – se enzarzaban con jóvenes libertarios en discusiones sobre el credo y otras palabrerías metafísicas. En unos de esos enfrentamientos se habría asaltado la iglesia parroquial de San Fernando, repartiendo entre los presentes ropas y otros objetos. También se recuerda la solidaridad ejercida con los comités pro-presos en el año 1934, siendo recogidas aportaciones al Cultura Obrera en la pequeña isla que superaban la cincuentena de personas. El mensaje e ideal que venía de América poco a poco calaba entre los pobladores. En 1935, Ángel Palerm de Ibiza y el grupo de sindicalistas de Formentera decidieron editar una nueva cabecera anarquista en las Pitiusas. Emancipación debería convertirse en el órgano de expresión de las nacientes y efervescentes Juventudes Libertarias de Baleares, pero algunos de los párrafos que aparecieron en ese primer número ya generaron una dura represión que acabarían con la finalización de la publicación y la detención de Palerm y de A. Cardona.

El propio Ángel Palerm en el año 1936 asistiría al congreso de la CNT en Zaragoza, representando entre otras entidades a unos 450 afiliados de Formentera, por esas fechas la isla no llegaba a los 3.000 habitantes, siendo por tanto la CNT local y el Sindicato de Oficios Varios no el sindicato hegemónico, sino más bien, la organización que de forma indirecta desde su local coordinaba lo que se hacía en la isla. No es de extrañar por tanto que en la ‘Causa General’ del régimen fascista, en los apartados que hacen referencia a Formentera nos hablen de Tribunales Populares de Justicia, colectivización de las tierras respetando comercios e intereses privados y la organización de una junta local – que cambiaba mensualmente – que se reunía en la sede de la CNT y substituiría al ayuntamiento de Sant Francesc. Siendo motivo más que evidente para demostrar que la acracia mediterránea fue eso, una isla colectivizada durante los meses de resistencia al ejército fascista.

Finalmente, las depuraciones llevadas a cabo durante el período de guerra social, el exilio obligado de muchos militantes del anarcosindicalismo de Formentera hacia Francia, Argelia y Bélgica, y el permanente franquismo, acabarían por dinamitar la hegemónica fuerza política de la acracia mediterránea. Muerto el dictador, la dictablanda de la transición y el silencio que conllevaba, grabó sobre nuestras memorias que en Formentera jamás existió el anarquismo, siendo por tanto y para regocijo de muchos, un vital argumento para insinuar la inexistencia de la CNT durante muchos lustros. La historia del anarquismo en Formentera, pese a ser pequeño en número fue muy grande en ideales, así hombres y mujeres de la Salinera, gentes de pesca, del sector de los transportes por su dependencia insular y de otros oficios, volvían a demostrar que la utopía libertaria fue en la práctica eso un mundo mejor hasta que la fuerzas opresoras (fascistas o democráticas) acabaron con el mismo.

Autor: J.M.Ch. – Grupo de Estudios Libertarios ‘Els Oblidats’


[1] Joan Colomar ( Formentera, 1916) es protagonista del documental Aigua Clara (2007), de Santiago Colomar y Carmelo Convalia. Como curiosidad, el reproche que hacen a los anarquistas algunos de los testimonios de la isla es el de haber sido demasiados avanzados a su época.

La Federació Anarquista Ibèrica a Balears

Agost 23, 2010

Article publicat a Cultura Obrera, número 29, 2009

La història de la FAI a les Illes Balears és bastant difícil de resseguir ja que es tractava d’una organització clandestina i gran part de la documentació dels grups anarquistes balears federades a ella han desaparescut.

.

La FAI va ser la resposta a la necessitat d’organitzar els distints grups llibertaris de la península i el 25 de juliol de 1927 es fa una conferència a València amb aquest objectiu. D’aquesta conferència de grups llibertaris naixeria la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) a la qual hi acudiren distints grups anarquistes espanyols, portuguesos i francesos (exiliats). Va enviar una adhesió però no va participar-hi a la creació P.A. (encara no s’ha pogut identificar qui era) de les Illes Balears.

Hem de recordar que la fundació de la FAI es produeix durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i que tant la FAI com la CNT eren organitzacions que actuaven sota la clandestinitat. Amb la proclamació de la II República la CNT torna a la legalitat mentre que la FAI continuarà essent una organització clandestina i de relació i acció anarquista. L’any 1933, a finals de l’octubre, al Ple Nacional de Regionals de la FAI, Balears envia un delegat que parla de 10 grups i 100 afiliats a l’arxipèlag. A nivell ibèric la FAI estava composta per 1201 grups.

Quina era l’activitat que desenvolupaven? Els grups anarquistes es dedicaven al repartiment de propaganda, l’organització d’activitats culturals i accions reivindicatives. Donat l’entorn clandestí en el que es movien és difícil saber amb exactitut què feien. Tenim documentats dos fets: El mes de gener de 1932 a Inca apareixen enderrocades les creus de terme ( la del cementeri, la del carrer Palma, avui General Luque, i la de Llubí). Són acusats els llibertaris Miquel Beltran, Dante Luz i Bartomeu Bestard membres del grup anarquista inquer “Sol i Llibertat”. Amb motiu de la visita de Federica Montseny a Mallorca el desembre de 1932 (va donar conferències a Sóller, Inca i Pollença) sabem que la creu de terme de la carretera d’Inca a Pollença fou enderrocada perquè aquesta no “saludàs” l’arribada de la Lleona.

L’any 1934 és any molt actiu per als balears. A una carta adreçada al comité radicat a Barcelona la Federació de Grups Anarquistes de Balears (FAI) afirma que controla l’administració de Cultura Obrera (que en aquest moment iniciava una tercera etapa després d’un temps sense poder sortir). En aquests moments, a Mallorca, a fortalesa de la FAI contrasta amb la feblesa de la CNT.

Existeix un document datat al febrer de 1934 que parla de 10 grups. L’abril del mateix any es constitueixen tres grups nous. Un a Menorca,  un a Búger i un altre a Pollença. És possible que darrera d’aquest grup pollencí hi fossin Martí Vicens i Josep Muntaner. L’existència d’un contacte directe d’aquests amb Búger és evident quan, perseguits pels feixistes al 1936, Martí Vicens decideix amagar-se a Búger (veure “No eren verdes ni blaves les muntanyes”, de Josep Muntaner).

També es parla, abril de 1934, de detencions a Búger per repartir propaganda.

L’enllaç de la FAI de Balears, Bartomeu Salom (Palma) informa, el mateix mes,que la federació anarquista balear està constituida per 4 grups a Palma, 3 a pobles de Mallorca (Pollença, Búger i probablement Inca o Sóller) i un a Eivissa i Menorca. Altres noms que surten als documents que hem pogut localitzar hi ha els de  J. Floristan, Eloy Col o Cob (secretari) i A. Huguet. El segon, Eloy Cob sabem que tenia una certa vinculació amb els grup d’Inca i Palma (veure Cultura Obrera, 27 article sobre Miquel Beltran i Alomar) mentre que sabem que J. Floristán era riojà, la manca de treball el durà a Mallorca. Va ser secretari de la Federació Local de CNT, redactor de Cultura Obrera (va patir un procés per aquest motiu), i va participar activament en la creació de l’Ateneu Racionalista de Santa Catalina. El 1936 es va traslladar a Terol, va participar al Congrés de Saragossa de la CNT el mateix any  i va ser actiu a les col·lectivitzacions d’Aragó durant la Guerra Civil on es perd la seva pista.

A Mallorca l’any 1934 és fructífer ja que al maig s’informa d’intents de constitució d’un grup a Campanet. Aquest darrer poble pot ser una sorpresa per a molts però pensam que pot estar relacionat amb la presència allà del mestre Miquel Buades i Riber, que va treballar a l’escola racionalista de Sant Andreu de Palomar ( Barcelona) i  es va relacionar amb Federico Urales i altres persones de l’entorn pedagògic llibertari .

Quan Miquel Buades i Riber serà detingut pels feixistes al 1936 ho serà sota l’acusació de tenir “idees esquerranes anarquistes”. Seria condemnat a presó i treballs forçats.

L’any 1934 la delegació balear no va participar al Ple de Regionals de la FAI per impediments econòmics mentre que al 1936, gener- febrer, la delegació no es presenta tot i haver-hi anunciat la seva assistència.

Durant la Guerra Civil la FAI només es manté a Menorca mentre que a Mallorca ja no tornaria a existir. Sabem que durant la dictadura es varen reunir membres de la CNT i la UGT a l’antic local de l’Ateneu Racionalista de Santa Catalina (Palma) i que membres de la FAI com Joan Gelabert(veure Cultura Obrera, 25. Entrevista a Llibertari Gelabert)  continuaren la lluita durant la clandestinitat.

Poc a poc les accions i els membres de la FAI a Balears surten a la llum.

Autors: A. Herranz / JM Chacón. Grup d’Estudis Llibertaris “Els Oblidats”.

Entre el reconeixement i l’aïllament. Els anys històrics de la Confederació mallorquina

Agost 22, 2010

El moviment llibertari de caire sindicalista a Mallorca té una història molt llarga i un devenir que ha aconseguit travessar tots els entrebancs, repressió, clandestinitat i presó fins arribar als nostres dies. Inclús ha sobreviscut al silenci i gairebé inexistència al que l’ha situat la historiografia fins a dia d’avui.

Publicat a Cultura Obrera, número 35, 2010. Suplement especial dedicat als 100 anys de la CNT.

L’hegemonia socialista a Mallorca es va veure sacsejada per les repercussions que tingué la creació, en 1910 a Barcelona, de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A la fundació de la CNT hi assistí, en nom del Centre de Picapedrers de Palma, Joan Ordinas i també es va fer arribar l’adhesió de La Metal·lúrgica, també de Ciutat.

El sindicalisme revolucionari va dotar-se d’un òrgan d’expressió, El Rayo (1912- 1914). Durant aquests anys a més del Centre de Picapedrers es varen adherir a la CNT el Sindicat Obrer del Calçat (1914), la Societat de Terrisers i el Sindicat Metal·lúrgic de Balears (abans La Metal·lúrgica). Va ser durants aquests anys inicials de l’anarcosindicalisme que Inca va ser batejada com el “bressol del moviment llibertari mallorquí” amb la incorporació de les societats La Justícia (sabaters) i el Progrés (picapedrers) al nou sindicat.

Durant el període de la I Guerra Mundial (1914- 1918), una part del moviment obrer va decidir entrar en política (entesa com a política de partits) i la UGT a Mallorca, tot i el pacte estatal d’unitat d’acció UGT-CNT, es va acostar més a les tesis socials burgueses que les cenetistes. Tot i així els socialistes i els anarcosindicalistes protagonitzarien conjuntament diversos mítings per Mallorca. La mobilització per la pujada de preus i els drets socials provocaren l’empresonament de dos obrers que varen ser auxiliats per una comissió pro-presos integrada per membres dels dos sindicats. Un altre fet durant aquests anys va ser el que la definició de distints sindicats sectorials va protagonitzar violentes discussions en el si d’aquests entre socialistes i cenetistes. Són anys molts convulsos des del punt de vista social i organitzatiu. La CNT es mogué entre l’acostament a la UGT o triar un camí en solitari. La Revolució Russa va provocar l’adhesió de la CNT a la Tercera Internacional i un acostament dels comunistes a la central sindical. Més endavant, arran de les notícies arribades de la Unió Soviètica i la pressió dels grups anarquistes els anarcosindicalistes farien marxa enrere.

L’any 1919 va ser un any important: la influència dels cenetites no tan sols es patent a Palma sinó que també són nombrosos a diversos pobles de l’illa (Sóller, Manacor, Calvià, Andratx, sa Pobla, Felanitx o Sant Llorenç) a més de donar llum a l’agost d’aquest any a un nou periòdic, Cultura Obrera, que arribaria a un tiratge de 4000 exemplars. El moviment de solidaritat a Palma amb els vaguistes de la Canadenca i els aldarulls per la manca de queviures a Inca varen ser veritables mostres de poder del moviment cenetista.

L’octubre de 1922 es celebrà el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de les Balears. Al congrés acudiren representats dels sindicats d’Oficis Varis, Metall, Transports, Construcció, Fusta, Alimentació, Fusters i picapedrers (Manacor), sabaters (Inca) i picapedrers (Andratx). De Menorca acudiren representats d’Alaior i Es Castell. S’acordaren assumir les tàctiques i finalitats de la CNT i va ser triat Secretari General el picapedrer Miquel Rigo (que 1936 seria assassinat a Bellver pels feixistes). Amb el cop d’estat de Primo de Rivera el 1923 la CNT seria il·legalitzada i es troben notícies molt esporàdiques de les seves accions, quasi sempre amb una valoració negativa, al periòdic socialista Obrero Balear ja que tant el partit socialista i la UGT foren tolerats pel règim i mantingueren la seva activitat societària. Tot i que sabem que hi va haver un cert moviment de la CNT després de la seva legalització l’any 1930 durant la dictablana de Berenguer no és fins a l’aparició del periòdic Cultura Obrera que podem seguir d’una forma fiable l’evolució de l’anarcosindicalisme a l’illa.

La proclamació de la Segona república el 14 d’abril de 1931 es va celebrar amb entusiasme per part dels obrers mallorquins que pensaven que les seves demandes socials serien satisfetes. Aviat a Palma es va pasar d’una sola Federació Local de Sindicats d’Oficis Varis a organitzar-se la de Calçat i Téxtil. Els sindicats de Transport i Vidre deixaren la UGT per adherir-se a la CNT.  A mesura que l’acció dels anarcosindicalistes es desenvolupava aquests creixien. Els sindicats més combatius es passaren a l’anarcosindical menys el sindicat dels metal·lúrgics que va restar durant tota la república sota influència comunista. Dos mesos després, el juny de 1931, hi anaren dos sindicats de Mallorca (vidre i construcció) al II Congrès Extraordinari de la CNT celebrat a Madrid. Els dos sindicats representaven a 1025 afiliats. En aquest congrés venceren les tesis trentistes i la CNT va adoptar una organització interna que primava més l’acció econòmica i sindicalista que no la revolucionària.

La situació social que es vivia a l’Estat i la falta de reivindicació i identificació de la UGT amb el règim va fer que la CNT mallorquina gaudís d’un fort predicament entre els obrers. Això va facilitar que el setembre de 1931 aparegués, després de vuit anys de silenci, Cultura Obrera. El periòdic anarcosindicalista al contrari del socialista Obrero Balear, va ser un fidel portaveu de les preocupacions dels obrers mallorquins sacsejats per la crisi econòmica. Aviat però, la pressió patronal i la pròpia tàctica insurreccionalista que la Confederació va dur a terme a la resta de l’Estat va fer que els sindicats perdessin gent. Durant el Bienni Negre (1933-1936) el paper de la CNT en les lluites sindicals va ser secundari tot i que va mantenir una certa força a Inca i en alguns sectors de Palma. Durant aquest periòde el moviment anarquista va ser dominat pels grups anarquistes organitzats dins la FAI. L’indici d’una certa recuperació de protagonisme el podríem situar en un míting confederal organitzat el primer de novembre del 1935. La progressiva tensió social que arribaria al seu clímax amb les eleccions de febrer de 1936 i la victòria del Front Popular obre un moment de recuperació per part de la CNT mallorquina. Els sindicats són reorganitzats i per potenciar l’anarcosindicalisme de les nostres illes es pren la decisió de crear una regional confederal de Balears ( Balears formava part de la Regional de Catalunya- Balears). Aquesta creació s’havia de fer efectiva amb un ple regional que estava convocat a Palma per al 17 de juliol del 1936 i els dos dies vinents. Per raons òbvies no es va celebrar i l’illa, com per a molts dels seus habitants, fou una autèntica ratera pels confederals desplaçats de les altres illes i la península.

Autor: Grup d’Estudis Llibertaris “Els Oblidats”