Un heroi tràgic de l’anarquisme espanyol

Masjuan, E. (2009): Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906, Ed. Icaria, Barcelona.

Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906 és el nou llibre que ha publicat Eduard Masjuan, doctor en història econòmica que ha centrat les  investigacions en el camp de la història de la població, l’urbanisme i la cultura obrera.

A les pàgines del llibre hi trobam la biografia de l’anarquista i intel·lectual Mateo Morral, autor de l’atemptat frustrat contra Alfons XIII el dia del seu casament, el 1906, així com l’ambient cultural, social i polític de Sabadell, ciutat que el va veure néixer. En aquella època Sabadell era la segona ciutat industrial més important de Catalunya i, paral·lelament al desenvolupament industrial, hi sorgí un destacat moviment obrer. Els membres que composaven aquestes organitzacions de treballadors es caracteritzaven pel rebuig cap a tot el que provingués del sector burgés, a la vegada que lluitaven contra tot allò que, segons ells, els oprimia: la precarietat laboral, la contribució obligada a les guerres colonials, l’Església, el caciquisme, la falta d’accés a l’educació, etc. Masjuan ens endinsa en aquell Sabadell de finals del segle XIX i principis del XX i ens descriu els cercles polítics, socials i culturals que hi coexistien, com ara els republicans, els anarquistes, els lliurepensadors, els liberals, els conservadors, els catòlics integristes amb la destacada figura del religiós Fèlix Sardà i Salvany, etc. És probablement aquest aspecte contextualitzador el que dóna una entitat i un interès més gran a l’obra.

Sens dubte el que crida més l’atenció és la procedència social del biografiat: Mateo Morral era fill d’un empresari tèxtil, tot i que des de ben jove rebutjà la classe social a la qual pertanyia i renuncià a les comoditat que aquesta li oferia. En el llibre hi podem descobrir, també, l’etapa de formació de Morral amb els estudis que féu a Alemanya i França, on entrà en contacte amb l’anarquisme i amb els nous corrents que es desenvolupaven, com el neomaltusianisme. Quan tornà a Sabadell era un ciutadà compromès que es dedicà a la difusió de l’ideari llibertari.

La vida de Morral està, a més, lligada al pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia amb qui treballà de manera activa en el projecte de l’Escola Moderna. Aquesta col·laboració tingué unes conseqüències ben negatives per al pedagog quan Morral perpetrà l’atemptat contra Alfons XIII, ja que Ferrer i Guàrdia fou culpat de col·laborar amb l’intent d’assassinat del monarca, tot i que un any després fou absolt.

Quin fou el motiu principal que va promoure a Morral a atemptar contra el rei? Fou una acció individual de Morral o, per contra, comptà amb l’ajuda d’altres persones? En el cas que fos així, qui foren els seus col·laboradors? Segons Masjuan aquestes i altres preguntes es plantejaren des d’un primer moment i han estat un tema de discussió des de llavors ençà. L’autor d’aquesta biografia, però, arriba a la conclusió que Morral veié frustrades les seves esperances de què es produís un canvi social després del fracàs de la vaga de 1902, i cregué que l’assassinat del monarca seria l’espurna que incitaria la tan desitjada revolució.

Per altra banda, a les pàgines del llibre ens trobam amb una revisió historiogràfica del que ha estat la figura de Mateu Morral i de l’anarquisme. Així, després de la seva mort, Morral fou vist per les classes populars com un justicier, un lluitador per la llibertat o, tal i com el batejà Valle Inclán i que Masjuan ha escollit com a títol del llibre, «un héroe trágico»; però acabada la Guerra Civil i durant tot el franquisme s’esborrà el passat anarquista i s’associà Mateo Morral amb el terrorisme. Encara a dia d’avui la història de l’anarquisme és víctima d’aquesta associació, tot i que gràcies a treballs com el de Masjuan es va deslligant i desvinculant el binomi anarquisme-terrorisme.

Com diu Mateo Seguí, l’autor del pròleg titulat «La utilidad de los libros», els llibres ens obliguen a reflexionar, a pensar, a pensar lliurement com ho feia l’amic de Morral, Francesc Ferrer i Guàrdia. I això és el que aconsegueix aquest treball: ens porta a  reflexionar sobre què pot dur a un home a atemptar contra un rei, en quines condicions vivia i quines idees l’impulsaren a fer-ho.

Catalina M. Martorell Fullana

Publicada a la revista d’història digital feta a Mallorca: http://www.historica.cat

Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista.

Ressenya sobre la reedició del llibre de Manuel Pérez sobre la repressió durant els primers mesos de la Guerra Civil a Mallorca, a cura del Grup d’Estudis Llibertaris Els Oblidats. Publicada a la revista d’història digital feta a Mallorca: http://www.historica.cat

Pérez, M. (2009): Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista, Edicions El Moixet Demagog, Mallorca

L’editorial Edicions del Moixet Demagog ha reeditat recentment una petita obra de l’anarquista andalús Manuel Pérez sobre la seva estada a l’illa de Mallorca i els tràgics successos ocorreguts durant els quatre primers mesos de la Guerra Civil espanyola. És  aquesta obra el primer testimoni històric escrit i publicat dels inicis del conflicte bèl·lic a Mallorca. El Grup d’Estudis Llibertaris els Oblidats ha estat l’encarregat de recuperar aquest pamflet escrit el gener de 1937 a la ciutat de València, afegint-hi, a més, un estudi introductori.

Manuel Pérez, originari d’Osuna (Sevilla), arribà a l’illa el 18 de juliol de 1936 per participar al Congrés que la CNT de les Illes Balears havia organitzat amb l’objectiu de començar una nova etapa com a regional diferenciada de la CNT catalana. Pérez era un home destacat dins la CNT que havia treballat en la reorganització del sindicat a Andalusia i les Illes Canàries, i col·laborava en publicacions com Solidaridad Obrera, Cultura Obrera i La Voz de Menorca, entre d’altres. A més va dirigir el periòdic En Marcha, de 1932.

Tot i els temps convulsos que es vivien per aquelles dates, Manuel Pérez va viatjar a Mallorca per treballar amb els cenetistes mallorquins, als quals ja havia tingut oportunitat de conèixer en la seva primera estada a Mallorca l’any 1933. Pérez es topà inesperadament amb l’alçament militar i es va haver d’amagar a la barriada de la Llibertat —nom popular amb el qual era coneguda la barriada la Soledat— i s’allotjà a casa de la companya anarquista Júlia Palazón.

Durant els quatre mesos que va residir a Mallorca, va ser testimoni directe de les crueltats de la repressió indiscriminada i dels fets que anaven succeint en una Mallorca dominada pels feixistes. Finalment, va aconseguir fugir a Menorca amb altres deu companys. Un cop a València, on es trobava el Comitè Nacional de la CNT, escrigué aquest fullet amb tot el que havia viscut a Mallorca amb l’objectiu de fer propaganda dels horrors i crueltats que provocava el feixisme. Com diu Pérez: «trabajadores de España, con palabra sencilla, pero llena de sinceridad os he expuesto los crímenes sin nombre que el fascismo internacional ha cometido en la hermosa y fertílísima isla de Mallorca».

Amb la reedició d’aquest fulletó es recupera un text que esdevé tot un testimoni dels principals fets ocorreguts a Mallorca durant la Guerra Civil i, tot i el pes ideològic i propagandístic, aquest fulletó esdevé una font important de l’època que ens permet conèixer i recuperar un passat tants anys silenciat. El lector podrà reviure de primera mà els esdeveniments d’aquells dies de guerra i desolació, i hi trobarà interessants aportacions històriques sobre els morts i els crims de la guerra, el desembarcament del capità Bayo, el paper que jugaren els italians a l’illa de Mallorca, el suport de l’església mallorquina a l’alçament, etc. Tot un ventall de dades que donen llum i ens acosten al coneixement d’un dels capítols més tràgics de la nostra història.

Catalina M. Martorell Fullana

Segells històrics – 1 – Ateneu Sindicalista de Palma

Segell de l’Ateneu Sindicalista de Palma (1919-1936)

Contacte amb Els Oblidats

Recordau que podeu contactar amb nosaltres al correu:

elsoblidats@gmail.com

Salut

La acracia mediterránea. Pinceladas sobre el anarquismo en Formentera

Article publicat en el periòdic Cnt, número  370, 2010

No se nos escapa a todos los que ojeamos páginas y páginas sobre la historia del anarquismo y del movimiento libertario que existen grandes vacíos geográficos.  La isla de Formentera, reducida a destino turístico paradisíaco, es uno de ellos.

Parece ser que el anarquismo se introdujo en la misma a principios del XX, aunque no sería de extrañar que los primeros internacionalistas ibicencos hicieran pequeñas incursiones propagandísticas en la vecina isla. En estos momentos, Formentera apenas contaba con unos 2.000 habitantes y muchos de éstos tornaban de sus odiseas migratorias americanas. Entre los mismos estaría Josep Ferrer Tur Andreuet, trabajador de las salinas, pescador y marinero como otros tantos isleños. En sus visitas a Cuba y Estados Unidos habría contactado con el movimiento libertario emergente en la zona y habría vuelto a la isla empeñado en la organización sindical en su pequeño e idílico paraíso.

A finales de 1928, Ferrer junto con Joan Colomar[1] y Jaume Juan, decidirían unir sus esfuerzos a los de sus compañeros de otros territorios y organizarían lo que en definitiva sería el germen del Sindicato de Oficios Varios de la CNT de Formentera. Todavía se recuerda la huelga surgida de la alianza UGT/CNT que duraría dos años y medio. La gran mayoría de trabajadores de la Salinera Española apoyarían un largo conflicto, el mayor en duración y dureza desarrollado en aquella zona, por la reducción de la jornada laboral y por otras mejoras sociales y económicas. Corría el año 1928, con Primo de Rivera ejerciendo una feroz represión, un pequeño grupo de trabajadores se organizaba por hacer de su día a día una nueva forma de vida. Por esas fechas, la CNT Balear era prácticamente inexistente y sus militantes esperaban momentos políticos mejores para volver a la legalidad. El conflicto se alargó prácticamente hasta el verano de 1931, tratando de suplantar la insumisión local con la llegada de esquiroles de Ibiza  y con el refuerzo de Guardias Civiles. Pese a la finalización del conflicto, los dos años del mismo calaron muy hondo entre la población, desarrollando afinidades entre casi la totalidad de habitantes, convirtiendo Formentera en quasi un falansterio de los que Saint Simon y Fourier predicaban años atrás.

Durante varios años, los primeros de la república, desde Palma de Mallorca se enviaban regularmente ejemplares del Cultura Obrera, para que fuera difundida entre los trabajadores Formentera. Los propios fundadores del SOV de Formentera aparecían como suscriptores de la misma y se recogían pequeñas pinceladas sobre algunos acontecimientos isleños. Entre 1932 y 1934 ocasionalmente ocurrían incidentes con feligreses a su salida de misa, quienes – según los documentos – se enzarzaban con jóvenes libertarios en discusiones sobre el credo y otras palabrerías metafísicas. En unos de esos enfrentamientos se habría asaltado la iglesia parroquial de San Fernando, repartiendo entre los presentes ropas y otros objetos. También se recuerda la solidaridad ejercida con los comités pro-presos en el año 1934, siendo recogidas aportaciones al Cultura Obrera en la pequeña isla que superaban la cincuentena de personas. El mensaje e ideal que venía de América poco a poco calaba entre los pobladores. En 1935, Ángel Palerm de Ibiza y el grupo de sindicalistas de Formentera decidieron editar una nueva cabecera anarquista en las Pitiusas. Emancipación debería convertirse en el órgano de expresión de las nacientes y efervescentes Juventudes Libertarias de Baleares, pero algunos de los párrafos que aparecieron en ese primer número ya generaron una dura represión que acabarían con la finalización de la publicación y la detención de Palerm y de A. Cardona.

El propio Ángel Palerm en el año 1936 asistiría al congreso de la CNT en Zaragoza, representando entre otras entidades a unos 450 afiliados de Formentera, por esas fechas la isla no llegaba a los 3.000 habitantes, siendo por tanto la CNT local y el Sindicato de Oficios Varios no el sindicato hegemónico, sino más bien, la organización que de forma indirecta desde su local coordinaba lo que se hacía en la isla. No es de extrañar por tanto que en la ‘Causa General’ del régimen fascista, en los apartados que hacen referencia a Formentera nos hablen de Tribunales Populares de Justicia, colectivización de las tierras respetando comercios e intereses privados y la organización de una junta local – que cambiaba mensualmente – que se reunía en la sede de la CNT y substituiría al ayuntamiento de Sant Francesc. Siendo motivo más que evidente para demostrar que la acracia mediterránea fue eso, una isla colectivizada durante los meses de resistencia al ejército fascista.

Finalmente, las depuraciones llevadas a cabo durante el período de guerra social, el exilio obligado de muchos militantes del anarcosindicalismo de Formentera hacia Francia, Argelia y Bélgica, y el permanente franquismo, acabarían por dinamitar la hegemónica fuerza política de la acracia mediterránea. Muerto el dictador, la dictablanda de la transición y el silencio que conllevaba, grabó sobre nuestras memorias que en Formentera jamás existió el anarquismo, siendo por tanto y para regocijo de muchos, un vital argumento para insinuar la inexistencia de la CNT durante muchos lustros. La historia del anarquismo en Formentera, pese a ser pequeño en número fue muy grande en ideales, así hombres y mujeres de la Salinera, gentes de pesca, del sector de los transportes por su dependencia insular y de otros oficios, volvían a demostrar que la utopía libertaria fue en la práctica eso un mundo mejor hasta que la fuerzas opresoras (fascistas o democráticas) acabaron con el mismo.

Autor: J.M.Ch. – Grupo de Estudios Libertarios ‘Els Oblidats’

---

[1] Joan Colomar ( Formentera, 1916) es protagonista del documental Aigua Clara (2007), de Santiago Colomar y Carmelo Convalia. Como curiosidad, el reproche que hacen a los anarquistas algunos de los testimonios de la isla es el de haber sido demasiados avanzados a su época.

La Federació Anarquista Ibèrica a Balears

Article publicat a Cultura Obrera, número 29, 2009

La història de la FAI a les Illes Balears és bastant difícil de resseguir ja que es tractava d’una organització clandestina i gran part de la documentació dels grups anarquistes balears federades a ella han desaparescut.

.

La FAI va ser la resposta a la necessitat d’organitzar els distints grups llibertaris de la península i el 25 de juliol de 1927 es fa una conferència a València amb aquest objectiu. D’aquesta conferència de grups llibertaris naixeria la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) a la qual hi acudiren distints grups anarquistes espanyols, portuguesos i francesos (exiliats). Va enviar una adhesió però no va participar-hi a la creació P.A. (encara no s’ha pogut identificar qui era) de les Illes Balears.

Hem de recordar que la fundació de la FAI es produeix durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i que tant la FAI com la CNT eren organitzacions que actuaven sota la clandestinitat. Amb la proclamació de la II República la CNT torna a la legalitat mentre que la FAI continuarà essent una organització clandestina i de relació i acció anarquista. L’any 1933, a finals de l’octubre, al Ple Nacional de Regionals de la FAI, Balears envia un delegat que parla de 10 grups i 100 afiliats a l’arxipèlag. A nivell ibèric la FAI estava composta per 1201 grups.

Quina era l’activitat que desenvolupaven? Els grups anarquistes es dedicaven al repartiment de propaganda, l’organització d’activitats culturals i accions reivindicatives. Donat l’entorn clandestí en el que es movien és difícil saber amb exactitut què feien. Tenim documentats dos fets: El mes de gener de 1932 a Inca apareixen enderrocades les creus de terme ( la del cementeri, la del carrer Palma, avui General Luque, i la de Llubí). Són acusats els llibertaris Miquel Beltran, Dante Luz i Bartomeu Bestard membres del grup anarquista inquer “Sol i Llibertat”. Amb motiu de la visita de Federica Montseny a Mallorca el desembre de 1932 (va donar conferències a Sóller, Inca i Pollença) sabem que la creu de terme de la carretera d’Inca a Pollença fou enderrocada perquè aquesta no “saludàs” l’arribada de la Lleona.

L’any 1934 és any molt actiu per als balears. A una carta adreçada al comité radicat a Barcelona la Federació de Grups Anarquistes de Balears (FAI) afirma que controla l’administració de Cultura Obrera (que en aquest moment iniciava una tercera etapa després d’un temps sense poder sortir). En aquests moments, a Mallorca, a fortalesa de la FAI contrasta amb la feblesa de la CNT.

Existeix un document datat al febrer de 1934 que parla de 10 grups. L’abril del mateix any es constitueixen tres grups nous. Un a Menorca,  un a Búger i un altre a Pollença. És possible que darrera d’aquest grup pollencí hi fossin Martí Vicens i Josep Muntaner. L’existència d’un contacte directe d’aquests amb Búger és evident quan, perseguits pels feixistes al 1936, Martí Vicens decideix amagar-se a Búger (veure “No eren verdes ni blaves les muntanyes”, de Josep Muntaner).

També es parla, abril de 1934, de detencions a Búger per repartir propaganda.

L’enllaç de la FAI de Balears, Bartomeu Salom (Palma) informa, el mateix mes,que la federació anarquista balear està constituida per 4 grups a Palma, 3 a pobles de Mallorca (Pollença, Búger i probablement Inca o Sóller) i un a Eivissa i Menorca. Altres noms que surten als documents que hem pogut localitzar hi ha els de  J. Floristan, Eloy Col o Cob (secretari) i A. Huguet. El segon, Eloy Cob sabem que tenia una certa vinculació amb els grup d’Inca i Palma (veure Cultura Obrera, 27 article sobre Miquel Beltran i Alomar) mentre que sabem que J. Floristán era riojà, la manca de treball el durà a Mallorca. Va ser secretari de la Federació Local de CNT, redactor de Cultura Obrera (va patir un procés per aquest motiu), i va participar activament en la creació de l’Ateneu Racionalista de Santa Catalina. El 1936 es va traslladar a Terol, va participar al Congrés de Saragossa de la CNT el mateix any  i va ser actiu a les col·lectivitzacions d’Aragó durant la Guerra Civil on es perd la seva pista.

A Mallorca l’any 1934 és fructífer ja que al maig s’informa d’intents de constitució d’un grup a Campanet. Aquest darrer poble pot ser una sorpresa per a molts però pensam que pot estar relacionat amb la presència allà del mestre Miquel Buades i Riber, que va treballar a l’escola racionalista de Sant Andreu de Palomar ( Barcelona) i  es va relacionar amb Federico Urales i altres persones de l’entorn pedagògic llibertari .

Quan Miquel Buades i Riber serà detingut pels feixistes al 1936 ho serà sota l’acusació de tenir “idees esquerranes anarquistes”. Seria condemnat a presó i treballs forçats.

L’any 1934 la delegació balear no va participar al Ple de Regionals de la FAI per impediments econòmics mentre que al 1936, gener- febrer, la delegació no es presenta tot i haver-hi anunciat la seva assistència.

Durant la Guerra Civil la FAI només es manté a Menorca mentre que a Mallorca ja no tornaria a existir. Sabem que durant la dictadura es varen reunir membres de la CNT i la UGT a l’antic local de l’Ateneu Racionalista de Santa Catalina (Palma) i que membres de la FAI com Joan Gelabert(veure Cultura Obrera, 25. Entrevista a Llibertari Gelabert)  continuaren la lluita durant la clandestinitat.

Poc a poc les accions i els membres de la FAI a Balears surten a la llum.

Autors: A. Herranz / JM Chacón. Grup d’Estudis Llibertaris “Els Oblidats”.

Entre el reconeixement i l’aïllament. Els anys històrics de la Confederació mallorquina

El moviment llibertari de caire sindicalista a Mallorca té una història molt llarga i un devenir que ha aconseguit travessar tots els entrebancs, repressió, clandestinitat i presó fins arribar als nostres dies. Inclús ha sobreviscut al silenci i gairebé inexistència al que l’ha situat la historiografia fins a dia d’avui.

Publicat a Cultura Obrera, número 35, 2010. Suplement especial dedicat als 100 anys de la CNT.

L’hegemonia socialista a Mallorca es va veure sacsejada per les repercussions que tingué la creació, en 1910 a Barcelona, de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A la fundació de la CNT hi assistí, en nom del Centre de Picapedrers de Palma, Joan Ordinas i també es va fer arribar l’adhesió de La Metal·lúrgica, també de Ciutat.

El sindicalisme revolucionari va dotar-se d’un òrgan d’expressió, El Rayo (1912- 1914). Durant aquests anys a més del Centre de Picapedrers es varen adherir a la CNT el Sindicat Obrer del Calçat (1914), la Societat de Terrisers i el Sindicat Metal·lúrgic de Balears (abans La Metal·lúrgica). Va ser durants aquests anys inicials de l’anarcosindicalisme que Inca va ser batejada com el “bressol del moviment llibertari mallorquí” amb la incorporació de les societats La Justícia (sabaters) i el Progrés (picapedrers) al nou sindicat.

Durant el període de la I Guerra Mundial (1914- 1918), una part del moviment obrer va decidir entrar en política (entesa com a política de partits) i la UGT a Mallorca, tot i el pacte estatal d’unitat d’acció UGT-CNT, es va acostar més a les tesis socials burgueses que les cenetistes. Tot i així els socialistes i els anarcosindicalistes protagonitzarien conjuntament diversos mítings per Mallorca. La mobilització per la pujada de preus i els drets socials provocaren l’empresonament de dos obrers que varen ser auxiliats per una comissió pro-presos integrada per membres dels dos sindicats. Un altre fet durant aquests anys va ser el que la definició de distints sindicats sectorials va protagonitzar violentes discussions en el si d’aquests entre socialistes i cenetistes. Són anys molts convulsos des del punt de vista social i organitzatiu. La CNT es mogué entre l’acostament a la UGT o triar un camí en solitari. La Revolució Russa va provocar l’adhesió de la CNT a la Tercera Internacional i un acostament dels comunistes a la central sindical. Més endavant, arran de les notícies arribades de la Unió Soviètica i la pressió dels grups anarquistes els anarcosindicalistes farien marxa enrere.

L’any 1919 va ser un any important: la influència dels cenetites no tan sols es patent a Palma sinó que també són nombrosos a diversos pobles de l’illa (Sóller, Manacor, Calvià, Andratx, sa Pobla, Felanitx o Sant Llorenç) a més de donar llum a l’agost d’aquest any a un nou periòdic, Cultura Obrera, que arribaria a un tiratge de 4000 exemplars. El moviment de solidaritat a Palma amb els vaguistes de la Canadenca i els aldarulls per la manca de queviures a Inca varen ser veritables mostres de poder del moviment cenetista.

L’octubre de 1922 es celebrà el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de les Balears. Al congrés acudiren representats dels sindicats d’Oficis Varis, Metall, Transports, Construcció, Fusta, Alimentació, Fusters i picapedrers (Manacor), sabaters (Inca) i picapedrers (Andratx). De Menorca acudiren representats d’Alaior i Es Castell. S’acordaren assumir les tàctiques i finalitats de la CNT i va ser triat Secretari General el picapedrer Miquel Rigo (que 1936 seria assassinat a Bellver pels feixistes). Amb el cop d’estat de Primo de Rivera el 1923 la CNT seria il·legalitzada i es troben notícies molt esporàdiques de les seves accions, quasi sempre amb una valoració negativa, al periòdic socialista Obrero Balear ja que tant el partit socialista i la UGT foren tolerats pel règim i mantingueren la seva activitat societària. Tot i que sabem que hi va haver un cert moviment de la CNT després de la seva legalització l’any 1930 durant la dictablana de Berenguer no és fins a l’aparició del periòdic Cultura Obrera que podem seguir d’una forma fiable l’evolució de l’anarcosindicalisme a l’illa.

La proclamació de la Segona república el 14 d’abril de 1931 es va celebrar amb entusiasme per part dels obrers mallorquins que pensaven que les seves demandes socials serien satisfetes. Aviat a Palma es va pasar d’una sola Federació Local de Sindicats d’Oficis Varis a organitzar-se la de Calçat i Téxtil. Els sindicats de Transport i Vidre deixaren la UGT per adherir-se a la CNT.  A mesura que l’acció dels anarcosindicalistes es desenvolupava aquests creixien. Els sindicats més combatius es passaren a l’anarcosindical menys el sindicat dels metal·lúrgics que va restar durant tota la república sota influència comunista. Dos mesos després, el juny de 1931, hi anaren dos sindicats de Mallorca (vidre i construcció) al II Congrès Extraordinari de la CNT celebrat a Madrid. Els dos sindicats representaven a 1025 afiliats. En aquest congrés venceren les tesis trentistes i la CNT va adoptar una organització interna que primava més l’acció econòmica i sindicalista que no la revolucionària.

La situació social que es vivia a l’Estat i la falta de reivindicació i identificació de la UGT amb el règim va fer que la CNT mallorquina gaudís d’un fort predicament entre els obrers. Això va facilitar que el setembre de 1931 aparegués, després de vuit anys de silenci, Cultura Obrera. El periòdic anarcosindicalista al contrari del socialista Obrero Balear, va ser un fidel portaveu de les preocupacions dels obrers mallorquins sacsejats per la crisi econòmica. Aviat però, la pressió patronal i la pròpia tàctica insurreccionalista que la Confederació va dur a terme a la resta de l’Estat va fer que els sindicats perdessin gent. Durant el Bienni Negre (1933-1936) el paper de la CNT en les lluites sindicals va ser secundari tot i que va mantenir una certa força a Inca i en alguns sectors de Palma. Durant aquest periòde el moviment anarquista va ser dominat pels grups anarquistes organitzats dins la FAI. L’indici d’una certa recuperació de protagonisme el podríem situar en un míting confederal organitzat el primer de novembre del 1935. La progressiva tensió social que arribaria al seu clímax amb les eleccions de febrer de 1936 i la victòria del Front Popular obre un moment de recuperació per part de la CNT mallorquina. Els sindicats són reorganitzats i per potenciar l’anarcosindicalisme de les nostres illes es pren la decisió de crear una regional confederal de Balears ( Balears formava part de la Regional de Catalunya- Balears). Aquesta creació s’havia de fer efectiva amb un ple regional que estava convocat a Palma per al 17 de juliol del 1936 i els dos dies vinents. Per raons òbvies no es va celebrar i l’illa, com per a molts dels seus habitants, fou una autèntica ratera pels confederals desplaçats de les altres illes i la península.

Autor: Grup d’Estudis Llibertaris “Els Oblidats”

La CNT mallorquina durant la Transició espanyola

Article publicat a Cultura Obrera, número 33, 2010

El moviment llibertari de caire sindicalista a Mallorca té una història molt llarga i un devenir que ha aconseguit travessar tots els entrebancs, repressió, clandestinitat i presó fins arribar als nostres dies. Inclús ha sobreviscut al silenci i gairebé inexistència al que l’ha situat la historiografia sobre la Transició.

La CNT sorgí amb un gran impuls que la portà a ser protagonista de moltes lluites socials durant els anys de la Transició. Però amb un aire renovat: la lluita ja no era només a través dels manifests, mítings, vagues i premsa pròpia, tot i que contaren en mitjans d’expressió propis com Aire Lliure, del sindicat d’ensenyança, CNT-Telecomunicaciones, etc., sinó que els nous models reivindicatius de “festa al carrer” i d’acció directa lúdica i festiva foren adoptats. No podem deixar de mencionar aquí les Jornades Llibertàries que, vist l’èxit que tingueren a Barcelona, és varen fer a Palma al 1978.

Les línies de lluita més destacades de la CNT foren, com a la resta de l’Estat, les lluites en favor dels drets dels treballadors, demanant millores salarials, reducció d’hores, millora de condicions laborals, millores en els convenis… I és en aquest punt, la negociació dels convenis col·lectius, fet que va lligat a les eleccions sindicals, on la CNT va tenir una postura bel·ligerant i diferenciadora de la resta de centrals sindicals. Baix el lema “si nadie trabaja por ti, que nadie decida por ti” els anarcosindicalistes s’oposaren fermament a les eleccions sindicals per considerar que només les assemblees de cada empresa havien de decidir qui eren els seus portaveus (no representants) i no tenir convenis per sectors fets per gent que ni tan sols treballava, sinó per cada empresa.

Un altre punt al que la CNT va dedicar molts esforços fou a la lluita contra els Pactes de la Moncloa, que venien a imposar, entre altres coses, un model de representació i pactisme entre les considerades elits socials i polítiques que acabaria per desmobilitzar el sindicalisme més militant.

Històricament l’anarcosindicalisme ha tingut molt present dos problemes: el tema dels presos i el dels aturats. I durant la Transició aquests temes també van ser cabdals per la CNT. Anant més enllà que cap altre sindicat o partit (contant mínimes excepcions) la CNT va reivindicar no només l’amnistia dels presos polítics, sinó també la dels presos comuns. I en la qüestió dels aturats el sindicat protagonitzà, juntament amb l’Assemblea d’Aturats i els gitanos de son Banya, l’ocupació de l’ajuntament i una vaga de fam a principis de 1980 en demanda de treball.

Una reivindicació important també fou la devolució del patrimoni sindical amb l’ocupació dels locals de l’AISS el mes de novembre de 1977, baix la convicció de que “El patrimoni sindical és fruit de les quotes dels treballadors i només ells han de decidir”.

Segurament la reivindicació més important i més nova dins el si del moviment llibertari fou la lluita ecologista. A la CNT i als llibertaris en general els trobem a totes i cada una de les lluites ecologistes/proteccionistes que es dugueren a terme durant aquells anys, i gairebé sempre donant suport des del primer dia. Així trobem anarcosindicalistes en l’ocupació de sa Dragonera el juliol de 1977, en l’ocupació de l’autopista Inca-Palma a principis de 1978, foren presents en la lluita contra les canteres, contra la fàbrica de Portland de Lloseta, contra la dàrsena del Port de Palma, contra les nuclears, contra l’urbanització de l’albufera i albufereta, etc.

Però no hem d’oblidar que la CNT era un sindicat i com a tal la seva tasca sindical no fou minsa. Des del primer moment es crearen a la Federació Local de Palma seccions sindicals de diversos rams de producció que anaren creant-se i dissolent-se a mesura que augmentava o disminuïa el nombre dels afiliats. Així trobem sindicats d’Oficis Varis, Metall, Construcció, Ensenyança, Hoteleria, Telefònica, Correus, Benzineres, Banca, Fusta, pell, Assegurances, etc. Contant amb presència cenetista, a més de Palma, a Inca, on durant uns anys hi hagué una Federació Local pròpia, Manacor o Pollença.

Alguns dels conflictes que no podem deixar de mencionar foren la primera i brutal vaga de la construcció a principis de 1977, amb més de 20 dies d’atur, molts d’ells gairebé del 90% del sector, que va comportar molts problemes entre les centrals sindicals que la portaven endavant amb acusacions mútues ferotges; les diferents vagues de benzineres que paralitzaren l’illa cada any des de 1977 fins a 1980, amb vagues de fam, llargues coes de cotxes, acabament de subministres de benzina…; però sens dubte el conflicte més brutal i que més repercussió va tenir fou la vaga a l’Hotel Lotus Playa el 1979. Un any abans ja hi havia hagut greus problemes a aquest hotel  que acabaren amb una forta vaga. Però res a veure amb el que es va iniciar a principis d’agost de 1979 i va finalitzar a principis de novembre d’aquell mateix any, que va comportar encadenaments al tren de Sóller i a la delegació de l’empresa, “segrest” al seu despatx al delegat de treball, manifestacions, corregudes, detencions de treballadors pels aldarulls, solidaritat de totes bandes d’Espanya, cinc treballadors en vaga de fam durant 8 dies, judicis a uns 17 treballadors, acomiadaments indiscriminats… Finalment el 31 octubre es va arribar a un acord que “a pesar de no ser una victoria total si fue un triunfo obrero” i tots els acomiadats foren readmesos menys 7 que foren indemnitzats.

En conclusió podríem dir que la història de la CNT durant la Transició va estar marcada per un auge important durant els anys 1976 a 1978, mantenint-se una gran activitat durant l’any 1979, però a partir d’aquí es començà a notar una gran davallada tant en nombre d’afiliats com en mobilitzacions. Com a la resta de l’Estat, la repressió estatal, els pactes que afavorien la desmobilització obrera, el final de l’efervescència social que s’havia produït després de la mort de Franco i les crisis internes i escisions en el si de la confederació, portaren a la CNT a ser un sindicat molt minoritari, tot i que mai havia tingut una gran implantació al costat de les altres centrals sindicals com UGT, CCOO, amb les quals sempre va tenir molt males relacions pels seus mètodes i estratègies pactistes.

Autor: Pere J. Garcia. Grup d’Estudis Llibertaris “Els Oblidats”

L’antimilitarisme durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) a Mallorca

Article publicat al Cultura Obrera, número 34, 2010

L’antimilitarisme té unes arrels molt antigues a les nostres illes. Des del principi de la implantació del sistema de quintes al segle XVIII, que consistia en sortejar als joves d’entre 18 i 25 anys per anar a servir a l’exèrcit hi hagué una oposició popular a aquest sistema i a tot el que l’envoltava.

Des del principi de la implantació del sistema de quintes al segle XVIII, que consistia en sortejar als joves d’entre 18 i 25 anys per anar a servir a l’exèrcit en cas de necessitat, hi hagué una oposició popular a aquest sistema i a tot el que l’envoltava.

L’antimilitarisme va sorgir bàsicament per pragmàtica. El sistema militar basat en les quintes era desigual i injust amb les classes populars. Aquest sistema preveia que els quintos sortejats i elegits podien lliurar-se del servei mitjançant dues fórmules: la primera, el pagament en metàl·lic d’una quantitat preestablerta, l’anomenada redenció en metàl·lic. La segona, la substitució, que no era més que trobar algun altre quinto que substituís al que li havia tocat. Això que sembla tant innocent, no era altre cosa que un negoci o un pagament de deutes on els pobres sempre acabaven substituint als rics. Ademés hem de tenir en compte que per una família pagesa pobre el perdre durant uns anys a un fill en la millor edat per a produir era tota una ruïna. Sense comptar que pels mallorquins les guerres que es feien no eren seves, en el sentit que sempre es feien lluny.

Aquests, i altres motius, crearen en el poble, sobretot en les classes populars, un rebuig molt fort a les quintes i a allò militar. Un rebuig que fins i tot en les cançons populars, les glosses, es fa palès.

Es per tot això que amb el naixement de les ideologies polítiques de caire més popular, que tenien esment per les classes més baixes de la població, com foren el republicanisme, que sofrí un gran impuls amb la revolució del 1868, i l’anarquisme, sorgit de l’obrerisme de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) ja a finals de 1869, aquest antimilitarisme agafà un gran impuls. Tant republicans com internacionalistes acolliren les demandes populars d’abolició de quintes i supressió dels exèrcits i les feren seves, essent un dels màxims cavalls de batalla per a ambos. Vist això no és d’estranyar que un dels punts més importants en la revolució del 1868 fos el tema de la supressió de quintes, encara que ni els governs “revolucionaris” ni la primera experiència republicana pogueren acabar amb les quintes degut a la multiplicitat de guerres que es varen succeir en aquells anys (guerra de Cuba, Cantonalista, Carlista).

Pels anarquistes, o internacionalistes de l’AIT, la guerra era una cosa irracional, era anar a morir per una causa que no era de la seva incumbència. Es queixaven contínuament de que les guerres, al igual que els exèrcits, només servien per a que els pobres anessin a morir i que servien econòmicament als rics, ja que només es feien per a salvaguardar els seus interessos. D’aquesta manera es declararen obertament pacifistes i es dedicaren a difondre la seva idea per mitjà pels seus òrgans d’expressió: El Obrero i La Revolución Social. Per ells la única forma d’acabar amb la injustícia de la guerra i dels exèrcits era la Revolució Social. Però seguint el seu ideal pacifista, no pretenien una revolució armada, sinó pacífica.

Els republicans no diferiren massa dels internacionalistes en quant a les guerres i les quintes, tot i que aquests donaren molta més importància a la lluita contra les quintes, veien els exèrcits com a “mal necesari” mentre fossin voluntaris i no obligatoris. Una altre gran diferència fou que els republicans si creien en que les coses podien ser canviades des del govern amb una acció política ben encaminada, per això també dedicaren esforços a fer oposició política als governants de torn, exigint-los el compliment de la promesa d’abolir les quintes. Com els obreristes, els republicans també difongueren la seva idea mitjançant els seus òrgans de premsa: El Rayo, El Trueno o El Cantón Balear.

Però a part de la lluita mitjançant la premsa, feta tant per internacionalistes com per republicans, també emprengueren altres iniciatives com foren les manifestacions al carrer i els actes d’ajuda mútua. Manifestacions durant el Sexenni Democràtic n’hi hagué moltes i molt nombroses, gairebé totes elles convocades conjuntament per internacionalistes i republicans. Les més nombrosos es varen fer a Palma els anys 1870 i 1071 quan sortiren al carrer més de 20.000 veus al crit de fora quintes! i contra el robatori de fills! Però també n’hi hagué a altres pobles com Felanitx, Santanyí, Sóller, Marratxí, Inca…

Per altra banda s’organitzaren actes, funcions, rifes, balls, etc. per a recaptar diners per a redimir als quintos més pobres. Fins i tot els internacionalistes organitzaren una cursa de bous benèfica on “los toritos van a cumplir con un acto caritativo”.

Altres iniciatives fetes únicament per republicans fou la creació d’una bossa municipal a Palma on s’inscriviren tots els quintos que pagant una petita quantitat, aquesta havia de servir per redimir als que finalment sortissin elegits.

Amb tot, hem vist que el període del Sexenni Democràtic fou un període on la lluita antimilitarista, nascuda del fort rebuig popular al sistema de quintes, va agafar una gran força. No és d’estranyar doncs que les organitzacions més properes al poble i als interessos de les classes més baixes adoptessin aquestes reivindicacions i les fessin seves. Tant republicans com internacionalistes feren de l’antimilitarisme i la lluita contra les quintes un dels seus principals de batalla. Des de concepcions diferents i amb solucions diferents, ambdues corrents coincidiren en que el sistema militar era injust, que només afectava als pobres i que, contràriament, els rics en treien un rèdit econòmic de les guerres. Per això no és estrany trobar a uns i altres, republicans i anarquistes, junts en les moltes manifestacions i actes d’ajuda als quintos que es feren en aquells anys.

Tot aquest impuls i força reivindicativa es veren truncats de cop amb el cop d’estat del general Pavía i la consegüent Restauració Borbònica.

Autor: Pere J. Garcia. Grup d’Estudis Llibertaris Els Oblidats.

Ressenya d'”Episodis de laMallorca Llibertària” al bloc dedicat a Josep Alomà

Al bloc que Ramon Gras té dedicat al seu padri, el militant anarcosindicalista Josep Alomà surt una ressenya sobre el llibre “Episodis de la Mallorca Llibertària” (2007), publicat pel nostre company Albert Herranz.

Ressenya pitjant aquí.

La qüestió de la dona al moviment llibertari mallorquí (1931-1936)

Article publicat a Cultura Obrera, número 36, 2010

La Segona República va significar una època de canvis per a les dones. Per primera vegada protagonitzaven la vida pública i se les podia veure al front d’organitzacions i publicacions. L’anarquisme també va reflectir aquesta presència política i social.

La Segona República va significar una època de canvis per a l’estatus de les dones. Aquestes, fins aleshores romanien supeditades als homes i estaven relegades a un segon pla en la vida pública. Durant la República es van aprovar mesures favorables per a la igualtat entre els sexes i s’intensificà la lluita per a la seva emmancipació.

És en aquest marc de la nostra història que algunes dones de l’illa pogueren participar activament en la política mallorquina. Gairebé totes les agrupacions polítiques aprofitaren la situació per crear seccions femenines sota les seves files.

Però en el cas de les militants anarquistes, la seva participació ja venia d’enrere. Durant el darrer terç del segle XIX i primers trenta anys del segle XX són moltes les que participen activament en el moviment llibertari.

Educar a les dones per combatre la ignorància era, segons l’anarquisme, la via principal per aconseguir l’emancipació de les dones i alliberar-les així de l’esclavitud a la qual estaven sotmeses, essent l’Església la gran culpable de la seva ignorància. Igualment els llibertaris tenien una gran fe en l’educació i la cultura per canviar una societat que consideraven injusta en tots els sentits, però encara més contra elles. Segons els anarquistes, s’havien d’associar per a reivindicar els seus drets laborals, tal com feien els homes.

Entre els companys anarquistes, al contrari que a les altres agrupacions polítiques on existien algunes reticències cap a la seva participació, la incorporació de les dones en la vida política era ben vista. Per aquests, eren necessàries per la lluita contra el capitalisme y per fer la Revolució Social. D’aquesta manera, els llibertaris animaven a les companyes a unir-se a ells en la seva lluita cridant: “rebélate mujer, prepárate a luchar junto con tu compañero” i escrivint alguns articles al setmanari Cultura Obrera. A més també, a diferència de les altres organitzacions polítiques, l’anarquisme no centralitzà el seu discurs en el tema del vot femení, sinó en la seva educació.

A Mallorca durant aquells anys hi va haver una sèrie d’anarquistes compromeses. Es tractava d’activistes que escrivien al setmanari Cultura Obrera, com és el cas d’Inés Salvà y Francisca Mas o na Guillermina i na Flora, de les quals no en sabem els llinatges. Per altre banda, també n’hi havia un bon nombre que estaven subscrites a aquest setmanari anarquista. I, a més, foren moltes les companyes que  participaren solidàriament en les col·lectes pels presos o pel setmanari Cultura Obrera.

Però tot i això a l’illa no sorgí cap agrupació anarquista exclusivament femenina. Això sí, elles, al igual que els seus companys, pogueren gaudir de les organitzacions anarquistes creades per aquells anys com els ateneus, les agrupacions juvenils, les publicacions, els sindicats, etc.

Podem també destacar la novel·la Violeta, de Miquel Beltran que conta la vida d’una llibertària mallorquina que, cansada de l’ambient opressiu del seu poble, cerca altres horitzonts i és protagonista, juntament amb els seus companys anarcosindicalistes, del moviment insurreccional llibertari de 1933. Per altra banda, el nom d’Andrea Cilla com a receptora dels doblers i la correspondència destinada al setmanari Cultura Obrera ens fa creure que durant un curt període de temps Andrea va ser directora del setmanari. Si aquesta hipotesis fos certa podríem parlar de la primera dona que va ser directora d’una publicació períodica a Mallorca.

A part de les mallorquines, hi hagué també destacades militants d’altres indrets de la península que col·laboraren en el setmanari Cultura Obrera, com és el cas de Pilar Grangel, la qual escrigué nombrosos articles que parlaven de l’alliberament de la dona. Tampoc podem deixar d’esmentar la visita de l’anarquista catalana Federica Montseny a Mallorca el desembre de 1932.

En definitiva, el moviment anarquista fou un ferm defensor de la igualtat entre els sexes, i rebutjà en tot moment la situació de discriminació que havien patit aquestes al llarg de la història. Però no hem d’oblidar que el moviment llibertari, com qualsevol moviment, no era homogeni i que de la paraula al fet sempre hi ha un bon tros. És mal de creure que la dona llibertària estava totalment alliberada en un món amb una forta herència masclista i patriarcal que fins i tot devia afectar d’alguna manera als ambients llibertaris.

Autora: Catalina Martorell. Grup d’Estudis Llibertaris “Els Oblidats”.

Col·laboradors del Cultura Obrera

Des de fa uns mesos el Grup d’Estudis Llibertaris Els Oblidats ve col·laborant amb el periòdic llibertari Cultura Obrera. Els companys ens han cedit un espai fixe al seu periòdic per així anar publicant petits bocins de la nostra història.

Així, nombre darrera nombre, van apareixent noves històries, noves dades i noves fites del moviment anarquista mallorquí al llarg del temps. Lluny del que sempre s’ha dit, que no n’hi havia d’anarquisme aquí a Mallorca, venim demostrant que aquesta afirmació és falsa i ho feim públic cada dos mesos gràcies a les pàgines del Cultura Obrera.

Les setmanes següents anirem penjant els articles que han anat apareguent al periòdic llibertari mallorquí però si voleu, podeu llegir-los a la seva pàgina web: http://www.culturaobrera.org/