manifestació 1 de maig

conferència 30 d’abril: EL TEU VOT ÉS LA TEVA COARTADA

El Centre Social Ocupat “El sitio” existeix i desisteix-Desconvocatòria i convocatòria

Comunicat de la gent del Centre Social Ocupat “El Sitio”

El pasado viernes, habiendo sido ya convocada hacia días la concentración para este día 22 de abril, recibimos una información declarando que las dos sanciones del C.S.O. El sitio habían sido archivadas el 25 del pasado mes de marzo, lo cual hemos podido comprobar el lunes 18 de abril (pues hasta el momento no habíamos recibido ninguna notificación, dentro de el tenso clima que generaba el denunciado silencio administrativo que nos llevó a comenzar a sacar a la luz el tema tras meses de espera).

No consideramos esta situación ninguna victoria y tenemos más bien poco que celebrar, pues aún habiéndonos librado de una multa injusta y desproporcionada el resultado final confirma la teoría que manteníamos de que este proceso tenia como objetivo acabar con un proyecto autogestionado y amedrentar a quienes participaban en él.

Es por ello que, aunque nuestra principal reivindicación ha sido resuelta, consideramos que el resultado es otro Centro social desalojado. Esta vez, además, de manera ilegal por lo que la concentración programada para el viernes 22 se transforma en un funeral en el que daremos sepultura al último intento hasta la fecha de crear un espacio de estas características en Palma.

Vista la crucifixion que ha padecido el proyecto -a varios niveles- queremos dar una despedida a la altura de las circunstancias frente a quienes consideramos han acabado con él mediante la fina maquinaria de la burocracia.

Se agradecerán las muestras de condolencia imaginativas para expresar el pésame por este y otro montón de C.S. Asesinados por la administración.

Llamamos a un luto activo. A responder como quieras, que los tonos oscuros ayuden a quienes huyen de las luces que nos vigilan continuamente.

Gracias por todas las muestras de apoyo y complicidades varias que hemos podido sentir cerca…

El C.S.O. El sitio existe y desiste, Ven a dar tu nota a este requiem…

Viernes 22 de abril 18h Cort. Palma. Mallorca

Dis-funde a rabiar

…y a cambio qué nos s han dado los romanos?

Article a “Temps de la Memòria”, número 17 (abril de 2011)

A la revista “Temps de la Memòria” MdM revista 17, portaveu de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca podeu trobar un article signat pel nostre company Pere Josep sobre el treball del nostre grup i una ressenya de l’edició del llibre sobre els cent anys de la CNT a Mallorca; també hi ha un dedicat a la memòria de Llibertari Gelabert, la segona entrega de l’article de Pep Toni Brotons sobre la Guerra Civil entre d’altres articles.

Entrevista a Dolors Marín

La setmana passada Llorenç Capellà va entrevistar a la nostra companya Dolors Marin per a la revista Brisas (Última Hora)

Ressenya a Última Hora del llibre dels cent anys

Ressenya d’Antoni Serra a la seva columna setmanal “La Setmana Tràgica” al diari Última Hora, 20 de març 2011

El llibre dels cent anys en el Diari de Balears del diumenge passat, dia 10

Diumenge passat, dia 10, en el Diari de Balears entre els llibres d’assaig destacats estava el nostre sobre els cent anys de la CNT a Mallorca

Llibertari Gelabert “Tàrio” (Palma, 1933-2011) ens ha deixat

Llibertari Gelabert ”Tàrio” (Palma, 1933-2011) ens ha deixat. Farà ja un mes es va acomiadar de la seva família i amics perquè presentia el seu final proper. Era fill de Joan Gelabert Vallori ”Pinyol” un destacat militant de la CNT i la FAI mallorquina. Va patir la repressió per tenir idees llibertàries i per ser el fill de qui era. Obligat pels guanyadors a canviar-se el seu nom a Joan, fins el 2007 no el va poder recuperar legalment. Es va dedicar a mantenir la memòria del seu pare i els seus companys viva. Va escriure diversos articles i unes memòries que romanen inèdites. Que la terra et sigui lleugera, company.

Els dos germans: Galileo Gelabert i Llibertari Gelabert l’any 1939.

Aquesta és una entrevista que li varem fer per al periòdic “Cultura Obrera” i que sortí al seu número 25.

Llibertari Gelabert (Palma, 1933) és fill de Joan Gelabert Vallori, Pinyol, un dels líders més carismàtics de la CNT i la FAI mallorquina. Joan Gelabert va fugir de Mallorca al 1936, va ser empresonat el 1939, alliberat 1943, fugit a França quan es va témer de ser empresonat per les seves activitats clandestines. Va tenir que tornar i va ser empresonat. El seus fills Llibertari i Galileu hagueren de canviar de nom a Joan i Jaume respectivament. Fins l’any 2007 no han pogut recuperar els seus vertaders noms. El científic Odon de Buen diu a les seves memòries que “tal vegada qui més varen ser represaliats a Mallorca foren els anarquistes”. Aquesta, almenys, és una història amb un cert final feliç.

Ens podries parlar una mica sobre tu i el teu pare?

Jo vaig néixer el 1933 a Santa Catalina. Vivíem sobre el cinema Modern. Al nostre barri hi havia col·lectius, el Montepio de l’Arraval, hi havia ateneus. Això ho sé del meu germà, jo era massa petit. El meu pare era un treballador com qualsevol altre, que lluitava per millorar les condicions laborals. Feia feina de ben jove. Més endavant, va començar a fer feina a Can Llofriu (Santa Catalina) i va fundar el Sindicat del Vidre de la CNT. Era membre de la FAI.

Vareu tenir a ca vostra a un anarquista italià amagat durant la República?

Sí, es deia Augusto Barison. Va haver de fugir d’Itàlia a Espanya perquè havia atemptat contra Mussolini. Va arribar amagat dins una companyia de teatre. El meu pare va dir un dia “vindrà un jove italià i l’hem de mirar d’ajudar”.

Com vareu viure la rebel·lió feixista el 1936?

La CNT sabia que es faria el cop d’estat. Jo tenia un cosí que es deia Martí i que estava de soldat al quarter del Carme. Va quedar entès amb el meu pare i els seus companys perquè deixàs una finestra oberta per on poguessin entrar per agafar armes ja que la conversa amb el Governador Civil, on demanaren armes, havia fracassat. Ningú tenia armes per defensar la república però la Falange, en canvi, sí. Finalment, però, no pogueren entrar al quarter i vist com anava la cosa cadascú “cames perquè vos vull”. El meu pare es va amagar a la Font Santa. El vespre anava a veure’ns. Eren quatre els que s’amagaven allà. Un dia Augusto Barison va veure com el majoral, ben mudat, anava a Palma i es va malfiar.

Què feren?

Decidiren fugir. El meu pare li va dir al meu germà i al meu cosí que preparassin una barca davall del Terrer (Es Jonquet) i que mirarien de fugir en fer-se fosca. A la meva mare li va dir: “ves a ca nostra i du les dues pistoles que estan amagades dins la llodriguera dels conills”. La meva mare va travessar tot el pinar i va anar a cercar les armes a la casa. La paret de casa nostra estava plena de creus perquè a la nit passarien a matar-los. La meva mare es va lligar les pistoles a les cames amb una cinta i va venir cap on érem. Sortírem de la Font Santa el 13 d’agost i baixarem pel torrent de Sant Magí fins la mar. El nostre cosí ens esperava amb la barca i fugiren cap a Cabrera. Augusto Baroso, que quaranta anys més tard va tornar a Mallorca, em va contar tot això. Costejaren fins arribar a s’Arenal i quan estaven a alta mar els sortí de la mar un submarí. Era el C-4 que cercava als pilots d’un hidroavió i els va prendre per feixistes. Feia uns dies que els milicians cenetistes s’havien fet senyors de l’illa de Cabrera, a sang i foc per cert ja que mataren a tots els homes fins i tot a un infant, i els del submarí es pensava que el meu pare i els seus companys eren part d’un comando nacional que intentaria desembarcar a Cabrera. “Anam ben arreglats: fugim dels feixistes i la República ens vol matar!”, va exclamar el meu pare. Arreglat el desentès i una vegada arribats a l’illa i assabentat del que havia passat el meu pare va donar el condol a la família de l’infant i els va ajudar en el que podia tal com va quedar reflectit al consell de guerra que el farien més endavant.

D’allà a Menorca?

No. Passaren a Barcelona. Volgueren participar al desembarcament de Bayo però no va poder ser. Amb una barca de pesca anaren a Barcelona. A Maó va passar quan la guerra estava perduda. El meu cosí i Augusto Barison anaren a França però el meu pare no va voler. A Barcelona, els anarquistes anaven a fer net del Capital i els seus tirans. El meu pare es va assabentar que havien d’agafar a Llofriu, que estava a la ciutat, i va posar paraula per ell: “Aquest sempre s’ha portat bé amb nosaltres. No és cap tirà”. Ell sempre li va agrair i ja ho podia fer ja que anaven a matar-li a ell, la dona i un dels seus fills. Després de la guerra li volgueren fer encarregat però ell es va negar. Va dir que no servia per a comandar. A una assemblea sí es veia capaç de renyar, d’agafar responsabilitats però comandar a una persona, no.

Amb la desfeta el teu pare va a Menorca on és empresonat.

Sabérem que era a Menorca per uns soldats que tornaven de Menorca. Tothom sentia a dir que a Menorca hi havia mallorquins que havien fugit de l’illa i cadascú pensava que allà seria el seu pare, el seu conco, el germà… Gràcies a Llofriu, que es va interessar a través de l’ambaixada d’Itàlia i la Creu Roja, ho sabérem cert. Llofriu ens passava quatre-centes pessetes, un jornal, cada setmana. Després hi havia gent que feia col·lectes per en Pinyol. Un donava 5 cèntims, un altres no podia… La meva mare ho va apuntar tot per poder-li ensenyar al meu pare els doblers recollits i les despeses, per poder tornar-ho qualque dia, però es va cansar d’apuntar.

L’anàreu a veure?

Allà, a la presó, demanàrem per ell. Digueren: “Joan, a la reixa, que té visita”. I quan va venir i vaig veure aquell home li vaig demanar a la meva mare: “Mare, aquest és mumpare?”. Jo ja no reconeixia al meu pare. Quan va sentir parlar a la meva mare, li va demanar: “ Carme, li has canviat el nom?”.

Vos canviaren el nom?

Sí, deien que eren noms de moros. Fixa’t que quan ens dugueren a batiar-nos estaven jugant el meu germà i jo amb un tricicle. La meva mare va sortir: “Au, al·lots que anam a Sant Magí a que vos batiïn!”. Ara hem recuperat els nostres vertaders noms. Pot semblar estrany a la meva edat però encara que em quedàs un any de vida ho voldria així. Jo som Llibertari i tota la vida ho he estat.

Què va passar amb el vostre pare? Quan va sortir?

De Maó el dugueren a Palma. Allà el podíem visitar dos pics a la setmana sense pagar. Si pagaves, crec que eren dues pessetes, el podies veure més temps. Després del judici, en sortir de la presó l’any 1943,va continuar fent feina a Can Llofriu. Record que el dia que l’amollaren estava jugant a un carrer de Son Espanyolet i un va venir corrents cridant: Tàrio, Tàrio ton pare està ca teva!”. “Ca, vaig respondre, això és un company seu!”. Ell va insistir i sí, va ser ell. Va continuar amb les seves activitats polítiques. Lluitava i feia feina. Jo, a vegades, l’ajudava a repartir Solidaridad Obrera. Un dia agafaren als seus companys i ell es va salvar de casualitat. Ell anava de nit a donar queviures a les famílies dels detinguts. Va agafar un bon refredat. Els companys li digueren: “Pinyol, amb els teus primers doblers et compres un abric!”. Així va fer. Un diumenge, anava a fer feina els diumenges, li varen advertir “ Joan, la policia et cerca. Han detingut a Diego Valenzuela amb propaganda”. A ca nostra aparegué la policia demanant per ell. Mumare es va fer la beneita i els va dir que estava a la feina. Els policies esperaren i ja podien esperar: no va comparèixer. Va decidir amagar-se a casa d’un altre company, Miquel Florensi, i anar-se’n a França. Va quedar entès amb un patró de barca. El patró l’esperava a Porto Pi però no volia partir. “Què passa?”, li va demanar. El patró tot nerviós primer li va dir que esperava a algú però després li va dir que havia deixat la brúixola a Santa Catalina. Anaren a peu a cercar-la. Devers l’Aigua Dolça mumpare va veure un cotxe que anava cap a Porto Pi a tota velocitat. Es va girar i va fer com si pixàs. En girar-se el patró l’havia fugit. El cotxe era de la policia i el cercaven a ell. Va aconseguir arribar al poble de Sant Joan. Allà es va amagar i després aconseguí arribar a Marsella. Allà va estar un any. Com que el meu germà gran Antoni s’havia de casar va decidir tornar per estar a les noces. En arribar a Palma, duia un passaport francès, va ser arrestat. El meu germà va anar a veure al Governador Civil, Pardo de Santayana, per demanar-li que el pare pogués estar a les noces. El Governador va dir: “si fos un comunista no l’amollaria però ell és sindicalista com jo només que es va equivocar de bandera el deixaré anar a la boda”. El meu pare va anar a la cerimònia i després va agafar el tramvia que el va dur a la presó. Any i mig va estar tancat. El 25 de juliol de 1950 va morir a casa. Mai va deixar de creure en les seves idees i de parlar de la FAI.

Campanet: dilluns dia 11 Conferència i presentació del llibre dels Cent anys de CNT a Mallorca

Aquest dilluns dia 11 el grup d’estudis hem estat convidats a Campanet per l’agrupació del PSOE i Iniciativa- Els Verds a donar una conferència sobre l’anarquisme a Mallorca durant la II república i a presentar el nostre llibre “Cent anys construint llibertat. La CNT a Mallorca 1910/2010”.

 

Ressenya de Tomàs Vibot al suplement cultural del Diari de Balears

El passat dissabte dia 2 al suplement cultural de L’Espira del Diari de Balears publicaren una ressenya del nostre llibre “Cent anys construint llibertat. La CNT a Mallorca 1910/2010”

Article de Llorenç Capellà al Diari de Balears, 5 d’abril de 2011

Pluja de cendra

Llorenç Capellà

El Grup d’Estudis Llibertaris Els Oblidats ha publicat Cent anys construint llibertat, amb el subtítol “La CNT a Mallorca 1910-2010”. El llibre suposa un esforç encomiable, perquè sobre l’anarquisme ha plogut cendra. Tanta passió com va generar, i tants de somnis truncats sobtadament…! Tot plegat, passió i somnis, s’ha convertit en un material incòmode, fins i tot per als historiadors, perquè les circumstàncies excepcionals de molts de períodes d’aquests cent anys s’han d’analitzar en clau emocional. Em limito a la postguerra: Federica Montseny, des del seu exili a Tolosa de Llenguadoc, recrimina a Quico Sabaté que hagi convertit la lluita contra el comissari Quintela en una qüestió personal. Però és que Eduardo Quintela li havia assassinat dos dels seus germans…! El 14 de març passat va fer anys -concretament cinquanta-nou- de l’afusellament, al Camp de la Bota, del Iaio, un mallorquí anomenat Pere Adrover Font, nascut a Palma l’any 1911. 

El Iaio va tenir una vida de novel·la. Vidrier de professió i resident a Masnou, en esclatar la guerra es va enrolar a Los Aguiluchos, una de les columnes de la FAI que va combatre en el front d’Aragó. El trenta-nou va poder exiliar-se a França i va integrar-se en el maquis tan aviat com el país va caure sota la dominació nazi. Més endavant, una vegada derrotat Hitler, va retornar clandestinament a Barcelona i, entre el quaranta-set i el quaranta-nou, va participar en infinitat d’accions armades contra diverses seus empresarials, sobretot entitats bancàries, amb la finalitat de mantenir el moviment llibertari i d’ajudar econòmicament les famílies dels presos i dels exiliats. Quan va ésser detingut feia part dels Talión, una partida (gang, en anglès, en deien amb el llenguatge policíac de l’època) que va ésser aniquilada completament. Cinc dels membres foren afusellats i, quatre més, condemnats a cadena perpètua. Un dels afusellats, no cal dir-ho, va ésser el Iaio. L’acusaren d’una infinitat de robatoris amb vessament de sang i de la mort d’Eliseu Melis, un delator. 

Les notes de premsa, no fan referència als dos atemptats amb explosius que va preparar contra Franco (el primer el 17 de maig del quaranta set i, el segon, el tres de juny del quaranta-nou) i que, en cas de reeixir, haurien acabat, probablement, amb el malson de la dictadura. Pere Adrover va ésser condemnat per atracador. En qualsevol cas, la seva mort va fer córrer més tinta que la d’Eliseu Melis, assassinat al carrer del Bonsuccés, no gaire lluny del de Portaferrissa. A Internet hi ha un missatge d’un nét del Iaio que sol·licita informació sobre l’avi. Però també en cerca, d’informació, el d’Eliseu Melis. L’àvia li havia contat que l’avi, Eliseu Melis, havia estat un lluitador antifranquista. 

I no li havia mentit. Melis va passar pels camps de concentració francesos i, després d’entrar clandestinament a Catalunya, va integrar-se a la resistència fins que el comissari Quintela, suposadament sota xantatge, el va convertir en confident de la policia. El seu nét no en sabia res d’aquesta part de la història. Conta que no fa gaire va assistir a la presentació del llibre de memòries de guerra de Joan Català, un guia de muntanya de la Seu d’Urgell, gairebé centenari. I quan, en el torn de preguntes, va demanar-li si havia conegut Eliseu Melis, no va poder ésser més explícit. “El Melis…? -li va respondre- Quin paio! Ell em va fer tancar a la presó”. Ara, ben igual que el nét de Pere Adrover, prega als internautes que li passin informació. Si fa no fa, per a reconstruir la biografia de família. Insisteixo: sobre l’anarquisme ha plogut cendra.

El podeu veure també a la web del diari: Pluja de cendra

pre-edició del Diccionari de Militants Anarquistes

Salut gent,

Ja està a punt d’entrar a impremta el nou i gran projecte del nostre grup:

Diccionari de Militants Anarquistes de Mallorca

Si voleu podeu fer la pre-compra per 20 euros i així ajudar amb la seva edició. Podeu contactar amb nosaltres al correu:

elsoblidats@gmail.com

Salut

Articles al Cnt del mes d’abril

Els “Oblidats” hem publicat dues col·laboracions al Cnt, número 377 corresponent al mes d’abril d’enguany (2011):

Article sobre la FAI a Mallorca:

I una ressenya, que no apareix signada però que és de Catalina Martorell del llibre Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral 1879-1906, d’Eduard Masjuan (ed. Icària, 2010)