Arxivar per Juliol 2011

Ressenya del Diccionari al Bellver (28-7-2011)

Juliol 28, 2011

Anuncis

Carta a José Bono.

Juliol 22, 2011

Des del Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera han redactat una carta en contestació a l’impresentable discurs del President del Congrés dels Diputats, José Bono, amb motiu del 75 aniversari de cop d’Estat. Han emprès la iniciativa de fer-la pública per a que la gent li pugui enviar personalment. La seva adreça és: jose.bono@presidente.congreso.es

A la atención de D. José Bono Martínez, Presidente del Congreso de los Diputados:

Su personal discurso del 75 aniversario del golpe de estado ha sido una nueva oportunidad perdida para que, en calidad de presidente del Parlamento Español y depositario de la soberanía nacional, condenase usted y rompiese lazos con el régimen franquista, una dictadura fascista que se alzó contra el gobierno legítimo y contra la República, a la cual tanto Franco como el resto de militares golpistas habían jurado fidelidad. Su discurso volvió a colocar al mismo nivel moral y político a aquellos que permanecieron fieles a la legalidad y a la voluntad popular expresada en las urnas y a aquellos que fueron autores de crímenes de rebelión militar, genocidio, tortura, desapariciones forzadas o crímenes contra la humanidad.

Justifica usted su posición con un fragmento de un discurso del presidente Azaña, totalmente fuera de contexto. Azaña era muy pesimista respecto de la evolución de la guerra y en julio de 1938 intervino en el Ayuntamiento de Barcelona, donde pronunció su famosa frase: “paz, piedad, perdón”, invocando la generosidad del bando franquista ante un eventual desenlace fatal. Pero usted instrumentaliza este fragmento para justificar nuevamente el abandono de las víctimas republicanas. A su condena a muerte les añade usted la condena al olvido, Sr. Bono.

Cuando acabó la guerra los vencedores utilizaron todos los recursos del Estado para localizar, identificar y reparar las víctimas de la parte vencedora. Contra los vencidos hubo la Ley de Responsabilidades Políticas, la Causa General, el Tribunal para la Represión de la Masonería y el Comunismo, los campos de concentración, las prisiones, el exilio, etc. Hoy, 36 años después de la muerte del dictador, todavía quedan más de cien mil víctimas de la barbarie franquista enterradas en fosas comunes sin identificar; el único juez que se atrevió a admitir denuncias por los crímenes del franquismo se sentará en el banquillo, acusado por Falange Española; quedan todavía calles y plazas que ensalzan a los autores del golpe de estado, Franco todavía es hijo ilustre o alcalde honorario de varias ciudades, la ley de la Memoria Histórica ha tenido un desarrollo tan pobre que ha quedado reducida a unas indemnizaciones puntuales, el gobierno continua sufragando el Valle de los Caídos y financiaba un Diccionario Historiográfico que decía que el dictador era Negrín y no Franco. Conviene recordar las palabras de Eduardo Galeano: “la dictadura nos hacía sordos y mudos y la democracia nos condena a la amnesia, pero no hay un lugar suficientemente grande para esconder toda la basura de la memoria”.

Su discurso, Sr. Bono, atenta gravemente contra el honor de las víctimas del terror fascista y contra sus familiares. Únicamente aquellos sectores políticos que no quieren romper sus lazos con la dictadura pueden sentirse satisfechos. Pero sobretodo vuelve usted a decir a los familiares de las víctimas republicanas que han de renunciar a su recuperación y rehabilitación y olvidarlas, que han de asumir las sentencias de los tribunales franquistas, que han de renunciar a la justicia y continuar disimulando su dolor. No entiende usted que la reivindicación de su memoria no se agotará hasta que sean reconocidas, hasta que realmente se practique una política de verdad, justicia y reparación. Solo entonces se podrán cerrar las heridas y pasar página.

 

Atentamente:

Nombre:                                               DNI:                         

19 de juliol 1936 – 2011: 75 anys de la Revolució

Juliol 19, 2011

Avui es compleixen 75 anys de la Revolució Llibertària. Aprofitam per enllaçar un vídeo documental amb imatges d’aquells dies de la Barcelona revolucionària.

 

Xarxa de Biblioteques Socials

Juliol 4, 2011

XARXA DE BIBLIOTEQUES SOCIALS

La societat és insuportable per qui la comprèn i qui la suporta és perquè no la comprèn. Per tal de fer incomprensible aquesta societat el poder utilitza diferents mitjans de control: treball, mitjans de comunicació, drogues, educació, tecnologia, falsos mites…; tots col•laboren en aquest espectacle de la dominació.

Els llibres ens ofereixen reflexió i crítica lliure del temps i l’espai, lluny de les lògiques del poder, i ens apropen a la comprensió de la societat. Els llibres poden ser un mitjà per la construcció de noves pràctiques revolucionàries, però mai un fi. Les biblioteques són part de l’antic projecte d’assaltar els cels, com ho són tantes altres realitats insurrectes.

Cap a la Vaga General

Juliol 4, 2011

Les organitzacions sindicals Confederació General del Treball (CGT), Confederació Nacional del Treball (CNT), Solidaritat Obrera (SO) i Coordinadora Sindical de Classe (CSC) ens reunim el passat 24 de juny a Madrid per valorar les respostes que, davant l’atac sense precedents que treballadors i treballadores estem sofrint per la política de retallades i pèrdua de drets impulsada pel govern i les institucions europees, a instàncies de la patronal i els mercats, hem d’oposar en un procés de lluita coordinada des de la unitat d’acció i de classe.

Les diferents organitzacions sindicals participants compartim el rebuig frontal a unes polítiques que, amb les successives reformes laborals, les retallades en el sistema de pensions, la reforma de la negociació col·lectiva i les retallades socials i en els serveis públics, pretenen, una vegada més, que siguin els treballadors i treballadores, i els sectors més febles de la societat, els qui paguin la crisi capitalista.

Compartim igualment la necessitat d’engegar una resposta comuna, que per sobre de les diferències, avanci cap a la unitat dels treballadors i treballadores en la mobilització i la lluita, comptant amb la participació de totes aquelles organitzacions sindicals, col·lectius de treballadors i moviments socials contraris a la política de pacte social i desmobilització impulsades des del sindicalisme institucional de CCOO i UGT.

Creiem necessari lluitar des de la ruptura amb un model sindical, que en els últims 30 anys ens ha conduït a successives pèrdues de drets, i que en aquest moment d’aguda crisi del capitalisme, ha demostrat la seva complicitat i la seva falta de voluntat i capacitat per donar una resposta als atacs contra la classe treballadora. Un model sindical que ha promogut un sindicalisme institucionalitzat, dependent de l’estat, dirigit a impedir la mobilització i la participació real de la classe treballadora en organitzacions sindicals autònomes i amb voluntat de lluita.

La reforma de la Negociació Col·lectiva, que s’està tramitant al parlament és, a més d’un nou i greu retallada de drets, una volta de rosca més per tractar de controlar la conflictivitat laboral i la lluita social, consolidant el *bisindicalismo institucional i el seu paper com a gestors de la crisi en favor dels interessis capitalistes, retallant encara més la capacitat d’acció d’altres organitzacions sindicals, i la llibertat sindical de treballadors i treballadores.

La reunió del 24 de juny és el primer pas d’un procés que en els propers mesos impulsi la mobilització des de reivindicacions comunes, debatudes i assumides pels treballadors i treballadores, amb l’horitzó d’una Vaga General amb capacitat d’enfrontar l’actual ofensiva i avançar en la conquesta de nous drets socials.

Els esdeveniments sorgits a partir del 15M han trencat amb el clima de passivitat previ i ens situen en un escenari de mobilització, sense precedents des que va sorgir la crisi, que ara ha de traslladar-se als centres de treball, situant les reivindicacions socials i econòmiques de treballadors i treballadores en el centre del debat públic, aportant a aquest moviment les eines necessàries per a la confrontació i la lluita en el terreny econòmic i laboral, complementant a les demandes socio-polítiques l’acció concreta contra el capitalisme.

La situació ens exigeix una resposta proporcionalment igual de contundent que les mesures que estem sofrint els treballadors i treballadores i per això considerem necessari no només continuar amb les lluites sindicals que duem a terme, sinó fer un pas que trenqui definitivament amb aquest model de sindicalisme institucionalitzat i generar un precedent en el qual siguem els sindicats de classe els qui comencem a marcar els temps des de l’acció ofensiva per aconseguir els nostres objectius.

Els Oblidats a la premsa

Juliol 1, 2011

Comentari a “Els Invisibles” a El País: