Arxivar per Setembre 2010

CeNT anys. Per Tomeu Martí.

Setembre 30, 2010

Article de Tomeu Martí publicat al Diari de Balears el 30 de setembre de 2010.

CeNT anys.

Escric aquest article el dimarts 28 i, per tant, no sé com haurà anat la vaga general convocada per a demà. Ahir per als lectors. Alguna gent amb qui he parlat dubtava de participar a la vaga amb l’argument que no se senten representats, o directament se senten defraudats, pels sindicats, si més no per algunes actuacions dels sindicats majoritaris. Jo els responc que el dia de la vaga general no serveix per avaluar els sindicats, sinó el grau d’acord o desacord amb les mesures decretades pel govern espanyol dirigides a empobrir la majoria per continuar l’enriquiment dels més rics.

Ja hi haurà temps per a parlar dels sindicats i, de fet, un servidor es compromet a parlar-ne en una altra ocasió, d’aquesta desafecció sindical. Tot i amb això, avui pretenia parlar d’un sindicat. Un sindicat amb poca presència en el dia a dia, però un sindicat que ha jugat un paper fonamental en la història del nostre país i en la història de l’estat espanyol. I és que la Confederació Nacional del Treball, la CNT, compleix enguany cent anys d’existència.
Els darrers dies del mes d’octubre de 1910 es va celebrar a Barcelona l’anomenat Congrés Obrer Nacional, convocat per Solidaritat Obrera després de la dura repressió patida pels fets de l’anomenada “Setmana Tràgica”. En aquest congrés es decidí promoure un sindicat d’àmbit estatal espanyol amb el nom de Confederació Nacional del Treball.
Centenari CNT
El sindicat tot d’una agafà molta força i la mantingué fins a la guerra del 1936-39. Així, la CNT, un any després de la seva fundació, el 1911, tenia als Països Catalans 16.362 afiliats i a tot l’estat, 29.510. A l’any 1919, els militants de la CNT eren 536.769 als Països Catalans i 705.512 a l’estat. El 1931, l’afiliació a la CNT al nostre país era de 354.522, mentre que a tot l’estat era de 534.168 i l’any d’inici de la Guerra, el 1936, els militants cenetistes eren 275.484 als Països Catalans i 584.693 a l’estat espanyol. Durant la guerra provocada pel cop d’estat dels militars feixistes, la CNT va tenir un paper destacat. Hi ha qui el considera coherent i legítim i hi ha també analistes que, des d’una visió d’esquerres i republicana, considera que l’actitud dels anarquistes i, en concret de la gent de la CNT, va ser temerària i equivocada… però entrar en aquest debat seria fer un altre article.
Durant la llarga nit del franquisme, la CNT també tengué un paper important tant en l’organització de l’exili com en la lluita des de l’interior.

De fet, tan sols els independentistes catalans i bascos i els anarquistes mantingueren la lluita contra el règim feixista. Nombrosos guerrillers llibertaris com Josep Lluís Facerias, Quico Sabaté, Marcel·lí Massana i Ramon Vila Capdevila, Caracremada, moriren combatent la dictadura franquista. Altres llibertaris i militants de la CNT continuarien la seva lluita. Una vegada mort Franco, la CNT experimenta un creixement fulgurant. El 29 de febrer de 1976 es fa l’anomenada Assemblea de Sants (Barcelona), a partir de la qual s’inicia la ràpida reconstrucció del sindicat anarquista. El juliol del 1977, la CNT organitza un míting a Montjuïc, en el qual parla, entre d’altres, na Federica Montseny i on es congreguen unes 200.000 persones.

Però és clar, la CNT (ben igual que l’independentisme català, el canari i el basc) era una força massa perillosa per als que estaven muntant la Transició i calia liquidar-la pel típic procediment de la criminalització.
Així arribà el cas Scala (que també donaria per a un altre article), amb el qual una operació dels serveis secrets espanyols acabà amb el creixement i la recuperació de la CNT. El 15 de gener de 1978, després d’una manifestació convocada pel sindicat anarquista, hi hagué un atac amb còctels molotov contra la sala de festes més coneguda de Barcelona, anomenada Scala. Com a conseqüència de l’atac moriren quatre treballadors, dos d’ells afiliats a la CNT. La policia espanyola arribà a detenir 170 persones relacionades amb la CNT… Molts anys després se sabria que l’atac a la sala Scala havia estat perpetrat per un policia infiltrat, Joaquín Gambín, preparat pel comissari de la Policia Conesa i amb el vistiplau del ministre de l’Interior Rodolfo Martín Villa.
La CNT avui perviu com una organització anarquista amb poquíssim pes entre la classe treballadora.
Però per ser justos hem de dir que molts dels avanços en les condicions dels treballadors, en la culturització dels obrers, en l’alliberament de la dona, en la desmilitarització de la societat… són a causa de la lluita centenària de la gent de la CNT.

Veure l’article a la pàgina de DdB

Llibre – Anarquistas. Un siglo de movimiento libertario en España

Setembre 30, 2010

Dolors Marin.

La historia del anarquismo español va mucho más allá que la de su potente central sindical Confederación Nacional del Trabajo (CNT) y de nombres punteros como “Tierra y Libertad”, “Solidaridad Obrera”, o del estereotipo formado alrededor de las fotografías de milicianos en la guerra civil. Además del transcurrir político del anarquismo en estos cien años, incluyendo un amplio apartado sobre el anarquismo durante la transición española, Anarquistas refleja la historia de una sociabilidad y un proyecto de asociacionismo obrero singular. Es la historia de sus luchas, de las prácticas cotidianas de “vida en anarquía”, de las escuelas racionalistas y las nuevas formas de entender la sexualidad libre de trabas. También del excursionismo, el naturismo, el esperantismo, o el movimiento cooperativo y la formación de todo un rico imaginario simbólico y cultural con sus canciones y sus mitos.

Es también la historia de los anarquistas anónimos, que fueron la base del amplio movimiento anarcosindicalista español y que parecen condenados al olvido. Una cruel paradoja, ya que en la reciente historiografía europea han aparecido investigaciones en donde esta historia silenciosa no sólo es valorada, sino que constituye la clave para la interpretación de hechos primordiales de la historia general.

Ariel, Colección Historia. Barcelona 2010
560 págs. Rústica 24×16 cm
ISBN 978-84-344-6934-1

COMPRAR AQUEST LLIBRE

Segells Històrics – 3 – Sindicato Único del Ramo del Metal

Setembre 27, 2010

29 de setembre VAGA GENERAL

Setembre 23, 2010

Els Oblidats participarà a la vaga general del 29 de setembre. Acudiu a les convocatòries.

Jornades Laiques a Menorca

Setembre 23, 2010

Els Oblidats… article de Pere Fullana

Setembre 19, 2010

Avui l’historiador i articulista Pere Fullana ens ha sorprès amb aquest article sobre les jornades a Inca organitzades pel Grup d’Estudis Llibertaris Els Oblidats, publicat al Diari de Balears.

Els Oblidats

Divendres es presentà, a Inca, La llibertat contra el poder, de Miquel Beltran, a cura d’Edicions del Moixet Demagog, promogut pel Grup d’Estudis Llibertaris Els Oblidats i l’Ateneu Llibertari Ses Coves. En l’actual circumstància, històrica, de memòria i de relectura de l’anarquisme històric, entenem que hi encaixa perfectament l’existència de grups compromesos amb l’estudi i la divulgació de biografies que se significaren per anar contracorrent. Ens referim a Beltranindividus i col·lectius d’estudiosos i ciutadans sans, que planten cara al poder d’una forma elegant i coherent, tot posant de manifest que a Mallorca també es treballa des de la perspectiva de la cultura obrera i àcrata. Entenem que es tracta d’un posicionament elegant perquè parlam de persones que actuen de cara, sense màscares, sense enganar; però sobretot es mostren amb accions coherents i mantenen un compromís rigorós amb la ciutadania i amb el model de vida amb el qual s’identifiquen.

La publicació d’aquestes obres i la recuperació d’aquests personatges, amb la intenció de situar-los en el lloc que es mereixen en l’explicació coherent del passat, és alguna cosa més que una anècdota simpàtica en una societat mesella de tòpics. Servidor sempre ha tingut simpatia pels heterodoxos, radicals i marginats, sobretot si el motiu de la seva marginació social i del seu silenciament és a causa de les seves idees i conviccions, però també una conseqüència de la seva honestedat i de la coherència entre allò que afirmen defensar i allò que en caracteritza la trajectòria personal i professional. Els radicalismes, bàsicament d’esquerra, estan particularment estigmatitzats en la societat liberal actual.

De fet, la majoria dels individus del nostre passat que s’han significat per la seva radicalitat i per la defensa extrema d’un model de societat i d’unes idees pròpies no són ben vists, ni considerats modèlics, en el present. Més aviat incomoden, igual que molestaven en les societats en les quals es menyspreava la llibertat de pensament. En aquest sentit, la gran confrontació social actual se centra en la conquesta de la moderació i d’aquells espais valorats com a neutres o inofensius. La societat manifesta que desitja líders més decidits, clars, enèrgics, durs, amb capacitat de comandament i de lideratge; però després les elits d’aquesta mateixa societat s’encarregan de fabricar models que responen a arquetips més aviat tous i inconsistents, molt allunyats d’aquest perfil.

Les reformes i les ruptures no cauen bé, generen rebuig social i, entre tots, trobam arguments solvents i creïbles per manifestar-nos, per posar de manifest que existeixen raons evidents per acabar amb qualsevol projecte de reforma. De fet, ni un sol batle de Mallorca enderrocaria cap casa d’un veïnat de tota la vida, per més irregular que fos ni per més evident que en sigui la demolició. No s’entendria i generaria una divisió social entre els afectats mateixos, els seus parents, amics i tot l’entorn social. En aquest temps de convulsió, de recessió i de pèrdua de referents, a hom no li queda més remei, de vegades, que cercar refugi en la caverna de les idees i associar-se amb aquells que animen la ciutadania amb senyeres alternatives i lliures. Se suposa que és un antídot per superar la depressió.

Pere Fullana

Article a DdB digital

DOS DIES D’HOMENATGE ALS LLIBERTARIS MALLORQUINS

Setembre 14, 2010

Amb motiu de la publicació del llibre: “La Llibertat contra el poder”, de Miquel Beltran Alomar (Inca 1910- 1935) d’Edicions del Moixet Demagog es realitzaran dos actes a la ciutat d’Inca.

Divendres dia 17 de setembre es presentarà a una sala del Claustre de Sant Domingo d’Inca a les 20:30 h el llibre La llibertat contra el poder de Miquel Beltran. Miquel Beltran (1910- 1935) va ser un activista cultural i orador conegut dins el moviment obrer de Mallorca. Va escriure una novel·la, Violeta, que va ser publicada a la popular col·lecció La Novela Ideal, que dirigia Federico Urales. Al volum que presentam està inclosa aquesta novel·la i una conferència que va donar al Centre Republicà Federal d’Inca l’any 1932. Miquel Beltran va morir de tuberculosis l’any 1935.

Dissabte dia 18 de setembre a les 12,00 es retrà un homenatge a Gabriel Buades i, per extensió, als llibertaris mallorquins assassinats pel feixisme, al cementeri d’Inca. L’acte consistirà amb una ofrena floral i la lectura d’un text de Gabriel Buades.

Tothom està convidat a participar en ambdós actes.

Organitzen els actes Grup d’Estudis Llibertaris “Els Oblidats” i Edicions del Moixet Demagog. Dóna suport: Ateneu Llibertari “Ses Coves”.

Segells històrics – 2 – Sindicato Único del Ramo de la Construcción

Setembre 12, 2010

Segell de l’històric Sindicato Único del Ramo de la Construcción de la CNT de les Balears

La difusió de la idea anarquista cap al 1872.

Setembre 2, 2010

Corria l’any 1872 quan aparagué aquesta notícia. Feia més de dos anys que el Centre Federal de Societats Obreres de Palma s’havia adscrit a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), participant fins i tot, el 19 de juny de 1870, en el I Congrés Obrer, al teatre Circ de Barcelona. D’aquest congrés, en el que Francesc Tomàs i Gaspar de Sentiñón foren el delegat dels obrers mallorquins, en sortí fundada la Federació Regional Espanyola de Treballadors.

Per aquestes dates, l’AIT mallorquina contava amb gairebé uns 2000 afiliats i més de 20 societats d’ofici. L’obrerisme havia calat fort i s’expandia la idea entre els obrers de tots els rams.

Però prest, durant la tardor del 1870 el moviment obrer mallorquí patí de valent la forta crisi provocada per una epidèmia de febre groga que afectà Palma, que fins i tot l’obligà a suspendre l’edició del seu òrgan d’expressió, El Obrero. A principis de 1871 pareixia que la reorganització era un fet, tragueren a la llum un nou periòdic, La Revolución Social, però el mateix gener empresonaren al secretari general de l’AIT palmesana, Francesc Tomàs i es tornà a caure en un període de crisi organitzativa. A partir de l’estiu de 1871 hi hagué una nova reorganització i els mesos següents es visqué un nou creixement.

Però a nivell internacional, els obrers començaren a posicionar-se al voltant de les dues tendències més marcades: l’anarquisme i el marxisme. I les baralles entre els seguidors de Marx i els de Bakunin anaren tensant la corda fins a límits insostenibles. Un dels reductes més fidels a Bakunin foren els obrers de la regió del Jura (Suïssa), d’on en sortí una circular pro anarquista, coneguda com la Circular del Jura, a finals de 1871. Els mallorquins no dubtaren, per unanimitat, a signar aquesta circular mostrant així la seva tendència bakuninista.

A partir d’aquí, calia seguir impulsant la organització del moviment obrer, convencer-lo de la validesa i necessitat de la Revolució Social i atreure’l cap a la causa anarquista. Sense comptar amb òrgans de premsa propis (únicament empraven el periòdic de Barcelona La Federación), que havien sigut clausurats, els anarquistes mallorquins optaren per fer-ho a través de la Raó i publicar diversos materials, que per sí sols, havien d’aportar els arguments necessaris per a convencer als obrers de que l’únic camí era la unió a l’AIT.

Entre aquests documents que publicaren, trobam els estatuts, els reglaments, l’organització, l’estat actual, els seus recursos, els seus propòsits i ideari… amés de discursos, acords, informes i documents dels diferents congresos com els celebrats a Ginebra, Lausana, Brusel·les i Basilea. Aquests documents eren venuts directament a la impremta i llibreria de Joan Colomar amb una subscripció a un “cuartillo de real”. També destaca que en aquells temps, els internacionals empraven els diaris republicans més radicals, com El Iris del Pueblo, per a publicar algunes notícies i propagandes, com la notícia de l’edició d’aquests fulletons, apareguda el 27 de març de 1872.

Retall extret del periòdic republicà federal El Iris del Pueblo
27 de març de 1872.