Arxivar per Desembre 2010

Alejandro Lerroux i els anarquistes

Desembre 23, 2010

Álvarez Junco, José: Alejandro Lerroux. El emperador del Paralelo. Madrid, Síntesis, 2005.

Recomanació de la lectura: Alejandro Lerroux. El emperador del Paralelo.

Aquesta obra de l’historiador José Álvarez Junco va més enllà de ser una simple biografia, ens parla de la transformació política de l’Espanya convulsa de finals del segle XIX i principis del segle XX agafant com a protagonista principal al republicà Alejandro Lerroux, personatge el qual des de jove es sumà a les files republicanes de Ruiz Zorrilla. Després de la mort d’aquest el 1895, Lerroux orientà el republicanisme radical cap a una altra direcció més moderna, l’estratègia ara no era la conspiració militar sinó la captació de les masses. Lerroux triomfà popularment entre les classes treballadores de la Barcelona de principi del segle XX, d’aquí que es convertís en l’Emperador del Paral·lel. La seva radicalitat política anà minvant i evolucionà cap al republicanisme de dretes, durant la Segona República pujà al govern on governà juntament amb la dreta de la CEDA. El 1935 hagué de posar fi a la seva carrera política desgastada pels nombrosos casos de corrupció, el conegut cas de l’estraperlo fou el que finalment feu posar punt i final a la seva carrera.

El que ens interessa d’aquesta obra d’Álvarez Junco i que per això us recomanem, son els distints capítols que parlen d’anarquisme. El cert és que Lerroux des de la seva plataforma periodística El Progreso encapçalà la defensa dels anarquistes processats de Monjuich el 1897 a causa de l’atemptat contra Martínez Campos a Barcelona el dia del Corpus Christi (1896). A partir d’aquest moment hi ha certa sintonia entre Lerroux i els anarquistes, no serà estrany veure com Federico Urales participa en articles en el diari de Lerroux. També es interessat veure la relació que mantingué Lerroux amb Ferrer i Guàrdia, o amb altres personatges anarquistes com Pedro Vallina, Malato, Estevánez, etc. tots aquests intentaren fer trontollar la monarquia espanyola a partir de 1902 quan començaren a conspirar a París. Junts prepararen els famosos atemptats contra el rei Alfons XIII, el 1905 a París i el 1906 a Madrid el dia de la seva boda. Els unia tant als republicans radicals de Lerroux com als anarquistes acabar amb la monarquia, creien que a la mor del rei li seguiria la revolució, cosa que mai va passar. Després dels successos de la Setmana Tràgica (1909) serà difícil tornar a trobar un Lerroux radical i la seva figura evolucionarà cap al conservadurisme republicà.

Aleshores ens interessa rescatar de l’obra d’Álvarez Junco aquests capítols que parlen de l’entramat revolucionari que es respirava a l’Espanya de finals del segle XIX i principi dels XX on Lerroux mantenia unes relacions molt pròximes al món anarquista, que ja mai més es tornà a repetir, sobretot des de que Lerroux començà a participà en el joc parlamentari.

C.M.

Alejandro Lerroux

Estatuts de la CNT. Carnet de 1933.

Desembre 20, 2010

Seguim presentant la sèrie d’imatges corresponents a un carnet de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona de 1933, de Ramón **** Llupia, membre del Sindicat de la Construcció de la CNT barcelonina.

Com veiem, al marge de les dades de l’afiliat, amb el carnet hi havia inserits els estatuts de la pròpia Confederació Nacional del Treball.

Carnet de la CNT, Barcelona, 1933. Estatuts (I)

Carnet de la CNT, Barcelona, 1933. Estatuts (II)

Carnet de la CNT, Barcelona, 1933. Estatuts (III)

Carnet de la CNT, Barcelona, 1933. Estatuts (IV)

Carnet de la CNT, Barcelona, 1933. Estatuts (V)

Carnet de la CNT, Barcelona, 1933.

Desembre 19, 2010

Avui presentam una sèrie d’imatges corresponents a un carnet de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona de 1933. Aquest carnet va perteneixer a Ramón **** Llupia, membre del Sindicat de la Construcció de la CNT barcelonina. En aquells moments era peó de picapedrer.

Son molt interessants les darreres pàgines del carnet on s’explica breument el fet de ser a un sindicat com la CNT i es donen una sèrie de consignes per a motivar als treballadors cap a la lluita.

Aquest carnet no està complet i en breu publicarem la segona part, que estava composta pels estatuts de la CNT.

Carnet de la CNT, Barcelona 1933.

Carnet de la CNT, Barcelona, 1933 (I)

Carnet de la CNT, Barcelona, 1933 (II)

Carnet de la CNT, Barcelona, 1933 (III)

Carnet de la CNT, Barcelona, 1933 (IV)

Aquest carnet ha estat enviat al grup per part de l’historiador Juan Negreira.

Nou Projecte: ContraInfo Mallorca

Desembre 18, 2010

CONTRAINFORMACIO  parteix de la necessitat, però també de la il·lusió, de crear un punt de trobada dels sectors més dinàmics i compromesos de la societat balear. Creiem que s’ha de fer una aposta per reforçar la creació de discursos propis dels moviments socials, amb espais de reflexió que ajudin a consolidar aquests discursos, tant en els aspectes de solidesa ideològica com d’extensió social del missatge. Necessitem, per tant crear una Xarxa de Mitjans de Comunicació que permeti: Visualitzar les pràctiques dels Moviments Socials, Difondre campanyes i Socialitzar el discurs.

Fidels al nostres principis polítics, creem un col·lectiu: horitzontal, assembleari i autogestionat. Aquest nou espai ha de ser un mitjà entenedor, plural i obert a la societat illenca, on les organitzacions, entitats, associacions i col·lectius siguin els agents actius de la comunicació.

VEURE

Segells dels Sindicats de Telecomunicació, Ensenyança i Comerç de la F. L. de Palma de CNT. Segells Històrics – 8 –

Desembre 10, 2010

Publicam una nova sèrie de segells referents a sindicats adscrits a la Federació Local de Palma de la CNT durant la Transició.

El primer de tots fa referència al Sindicat de Comerç. al 1979. Aquest sindicat no va estar actiu molt de temps i no se li coneixen grans conflictes laborals.

El segon segell és del Sindicat de Telecomunicació, de 1981. Aquest sindicat tingué vàries etapes i anà agrupant diverses seccions com la de Correus, Telègrafs i Telefònica, entre altres. Probablement la que més força i pes sindical tingué fou la de Telefònica, que va estar activa en diferents períodes durant aquells anys. Tant les seccions de Correus com la de Telefònica, així com el sindicat, tregueren varis nombres de diverses revistes: Telecomunicación CNT, Correos Libertario

El tercer segell correspon al sindicat d’Ensenyança d’una data tant primerenca com el 1977. Aquest sindicat fou un dels impulsors de la creació de la F. L. de Palma de la CNT i un dels més actius durant els primers anys. En ell s’hi agrupaven des de mestres, professors fins a estudiants. Les Joventuts Llibertàries fins i tot ingressaren en aquest sindicat. Destaquem la publicació d’una revista anomenada Aire Lliure, completament en català.

Sindicat de Comerç, F.L. Palma, CNT. 1979.

Sindicat de Telecomunicació, F.L. Palma, CNT. 1981.

Sindicat d'Ensenyança, F.L. Palma, CNT. 1977.

CNT, cent anys sembrant roses de foc a la terra illenca

Desembre 9, 2010

CNT, cent anys sembrant roses de foc a la terra illenca
Enguany es commemora el centenari del naixement de la CNT, quan es va crear el 1919 en una Barcelona obrerista i llibertària
Diari de Balears, Ander Zurimendi | 09/12/2010


Deia el poeta Antonio Machado: “Incert és el futur, però encara ho és més el passat”. I és que reconstruir els temps passat, per abordar la història d’un sindicat com la CNT, és complicat. Ja han passat 100 anys d’ençà que centenars d’obrers llibertaris constituïren la CNT. Una trobada a Barcelona. Un octubre de 1910. I els darrers residus de la Setmana Tràgica encara flamejaven.

Aquest era el context en el qual nasqué la CNT, amb una classe obrera impulsada -paradoxalment- per la repressió de l’Exèrcit que tractava d’ofegar-la. A aquesta primera trobada, hi assistiren federacions sindicals de Mallorca, com ara la de Joan Ordines, en representació del sector de la construcció i els picapedrers, que tenia 910 afiliats a l’Illa.

Tal com explica Albert Herranz, membre del grup d’estudis Els Oblidats, “el moviment obrer a Mallorca tendia més al socialisme que no pas als llibertaris”. Ara bé, “l’aparició de la CNT féu trontollar aquesta tendència”.
L’any 1919, per exemple, veia la llum el periòdic Cultura Obrera, en la que seria la seva segona època (que arribaria a un tiratge de 4.000 exemplars).

Però probablement sigui a Inca on l’anarcosindicalisme arrelà amb més força. No debades, la capital del Raiguer encara és considerada “el bressol de l’anarquisme” a les Illes. Herranz prossegueix: “Cal entendre que Inca era molt distinta de com és ara. Tenia molta indústria. I una prova de la influència que la CNT tenia a Inca és que la UGT no es constituí allà fins al 1936”.

Molts d’anys abans, en concret el 1913, Mallorca rebé una visita inesperada. Era la “del noi del sucre”, Salvador Seguí, que féu una gira de conferències per distints indrets de Mallorca. Aquesta visita generà més relació amb els anarquistes de Barcelona, que tot i la proximitat geogràfica queia molt lluny en aquells principi de segle.
L’arribada del “noi del sucre” no fou un fet aïllat en la seva relació amb les Illes. “També viatjà a Menorca, on, a més a més, estigué empresonat durant els anys 20 a la la Mola”, segons concreta l’estudiós Herranz.

Però un dels anys més convulsos (i interessants per la lluita obrera) arribaria el 1919. I és que un any abans, Miquel Cabotà havia estat assassinat durant els dies de Carnestoltes. Així que en la celebració d’aquestes festes, l’any següent, tornaren els incidents en record la mort de Cabotà, que incendiaren Inca. El 20 de febrer, per exemple, la població famolenca saquejava diversos magatzems d’aliments. “En entrar-hi, hi trobaren quilos i quilos de queviures, però que els empresaris estaven a l’espera per especular-hi més tard”. La revolta adquirí tals dimensions que l’Exèrcit ocupava Inca el 24 de febrer. I si bé la situació es calmà en un primer moment, els connats de revolta i saquejos es repeteixen el mes d’abril, quan finalment els principals dirigents obrers (socialistes i llibertaris, indistintament) foren detinguts.

El moviment obrer d’àmbit llibertari, per tant, s’enfortí durant els anys 20 i 30. Fins que el cop d’estat feixista decapità les esquerres a Mallorca, el fosc any 36. Resulta difícil documentar l’activitat de la CNT durant la dictadura (en part per la clandestinitat, en part perquè l’activitat era substancialment menor). Ara bé, la CNT recupera protagonisme els anys 60 (i especialment els 70). L’any 76, per exemple, la CNT es refundada en l’àmbit estatal. No obstant això, un any més tard, els sindicats eren oficialment legalitzats.

Segons Pere J. Garcia Munar, membre del grup Els Oblidats que ha estudiat el període de la Transició, “a Mallorca els llibertaris s’involucraren amb força al moviment ecologista (com ara a la defensa de la Dragonera)”. Més tard també s’oposarien a la construcció de l’autopista Palma-Inca. Però cal destacar una lluita laboral en concret: l’hotel Lotus. I és que l’any 1978, la plantilla de l’hotel decideix prescindir del comitè d’empresa i munta una assemblea de treballadors. El 1979 van més lluny: rebutgen el conveni autonòmic per a l’hosteleria i inicien un període de vagues per assolir-ne un de propi de l’empresa.

Aquesta lluita marcaria un camí en l’anomenat sindicalisme combatiu, enfront del “pactisme” que caracteritzarà CCOOi UGT històricament. En aquesta línia arriba l’escissió de la CGT, formada pels membres de la CNT que sí volien presentar-se a les eleccions sindicals, assolir delegats i fins i tot pagar alliberats de l’organització.
Per això els anys 80 foren durs (no tan sols per l’escissió, sinó la despolitització de la societat). Però el moviment llibertari viu la seva particular primavera en la darrera dècada. El fenomen de l’okupació és un bon exemple.
Com deia la historiadora Dolors Marín Silvestre, “les cases ocupes d’ara són els ateneus de principi de segle, s’aferren a la cultura, a l’avantguarda, a una alternativa”. Deu ser allà, als ateneus i cases ocupes, on guarden les llavors per sembrar més roses de foc a la terra illenca.

Comunicat de la CNT contra la militarització dels aeroports

Desembre 6, 2010

Els delegats i delegades al X Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s’està celebrant a Còrdova del 4 al 8 de desembre, volem mostrar la nostra preocupació davant el decret proclamat pel govern pel qual s’estableix la figura jurídica constitucional del Estat d’Alarma. Això vol dir suprimir determinats drets civils en favor dels militars i posar al servei d’aquests als treballadors civils sota baionetes i pena de presó. Les formes autoritàries amb què es pretén encarar un conflicte sindical, amb independència de corporativismes que es donen en aquesta ocasió, a través de lleis franquistes que utilitzen l’exèrcit com a instrument enfront dels conflictes laborals, mostren a les clares la cara oculta d’aquesta Constitució burgesa i feixista.

El camí obert per fer front a un problema laboral recorrent a l’exèrcit, posa de manifest la veritable cara d’un govern que, com tots, no dubta a treure’s la màscara democràtica quan no és capaç de controlar una situació, mostrant la seva incapacitat i ineptitud, alhora que deixa ben clar de quin costat està l’Estat i les seves lleis: Del costat de la Patronal.

Per això mostrem la nostra més rebel repulsa contra la militarització dels serveis públics ja que suposa acceptar que els conflictes laborals quedin sufocats per mitjà de l’exèrcit i això és el nom de DICTADURA.