La CNT mallorquina durant la Transició espanyola

Article publicat a Cultura Obrera, número 33, 2010

El moviment llibertari de caire sindicalista a Mallorca té una història molt llarga i un devenir que ha aconseguit travessar tots els entrebancs, repressió, clandestinitat i presó fins arribar als nostres dies. Inclús ha sobreviscut al silenci i gairebé inexistència al que l’ha situat la historiografia sobre la Transició.

La CNT sorgí amb un gran impuls que la portà a ser protagonista de moltes lluites socials durant els anys de la Transició. Però amb un aire renovat: la lluita ja no era només a través dels manifests, mítings, vagues i premsa pròpia, tot i que contaren en mitjans d’expressió propis com Aire Lliure, del sindicat d’ensenyança, CNT-Telecomunicaciones, etc., sinó que els nous models reivindicatius de “festa al carrer” i d’acció directa lúdica i festiva foren adoptats. No podem deixar de mencionar aquí les Jornades Llibertàries que, vist l’èxit que tingueren a Barcelona, és varen fer a Palma al 1978.

Les línies de lluita més destacades de la CNT foren, com a la resta de l’Estat, les lluites en favor dels drets dels treballadors, demanant millores salarials, reducció d’hores, millora de condicions laborals, millores en els convenis… I és en aquest punt, la negociació dels convenis col·lectius, fet que va lligat a les eleccions sindicals, on la CNT va tenir una postura bel·ligerant i diferenciadora de la resta de centrals sindicals. Baix el lema “si nadie trabaja por ti, que nadie decida por ti” els anarcosindicalistes s’oposaren fermament a les eleccions sindicals per considerar que només les assemblees de cada empresa havien de decidir qui eren els seus portaveus (no representants) i no tenir convenis per sectors fets per gent que ni tan sols treballava, sinó per cada empresa.

Un altre punt al que la CNT va dedicar molts esforços fou a la lluita contra els Pactes de la Moncloa, que venien a imposar, entre altres coses, un model de representació i pactisme entre les considerades elits socials i polítiques que acabaria per desmobilitzar el sindicalisme més militant.

Històricament l’anarcosindicalisme ha tingut molt present dos problemes: el tema dels presos i el dels aturats. I durant la Transició aquests temes també van ser cabdals per la CNT. Anant més enllà que cap altre sindicat o partit (contant mínimes excepcions) la CNT va reivindicar no només l’amnistia dels presos polítics, sinó també la dels presos comuns. I en la qüestió dels aturats el sindicat protagonitzà, juntament amb l’Assemblea d’Aturats i els gitanos de son Banya, l’ocupació de l’ajuntament i una vaga de fam a principis de 1980 en demanda de treball.

Una reivindicació important també fou la devolució del patrimoni sindical amb l’ocupació dels locals de l’AISS el mes de novembre de 1977, baix la convicció de que “El patrimoni sindical és fruit de les quotes dels treballadors i només ells han de decidir”.

Segurament la reivindicació més important i més nova dins el si del moviment llibertari fou la lluita ecologista. A la CNT i als llibertaris en general els trobem a totes i cada una de les lluites ecologistes/proteccionistes que es dugueren a terme durant aquells anys, i gairebé sempre donant suport des del primer dia. Així trobem anarcosindicalistes en l’ocupació de sa Dragonera el juliol de 1977, en l’ocupació de l’autopista Inca-Palma a principis de 1978, foren presents en la lluita contra les canteres, contra la fàbrica de Portland de Lloseta, contra la dàrsena del Port de Palma, contra les nuclears, contra l’urbanització de l’albufera i albufereta, etc.

Però no hem d’oblidar que la CNT era un sindicat i com a tal la seva tasca sindical no fou minsa. Des del primer moment es crearen a la Federació Local de Palma seccions sindicals de diversos rams de producció que anaren creant-se i dissolent-se a mesura que augmentava o disminuïa el nombre dels afiliats. Així trobem sindicats d’Oficis Varis, Metall, Construcció, Ensenyança, Hoteleria, Telefònica, Correus, Benzineres, Banca, Fusta, pell, Assegurances, etc. Contant amb presència cenetista, a més de Palma, a Inca, on durant uns anys hi hagué una Federació Local pròpia, Manacor o Pollença.

Alguns dels conflictes que no podem deixar de mencionar foren la primera i brutal vaga de la construcció a principis de 1977, amb més de 20 dies d’atur, molts d’ells gairebé del 90% del sector, que va comportar molts problemes entre les centrals sindicals que la portaven endavant amb acusacions mútues ferotges; les diferents vagues de benzineres que paralitzaren l’illa cada any des de 1977 fins a 1980, amb vagues de fam, llargues coes de cotxes, acabament de subministres de benzina…; però sens dubte el conflicte més brutal i que més repercussió va tenir fou la vaga a l’Hotel Lotus Playa el 1979. Un any abans ja hi havia hagut greus problemes a aquest hotel  que acabaren amb una forta vaga. Però res a veure amb el que es va iniciar a principis d’agost de 1979 i va finalitzar a principis de novembre d’aquell mateix any, que va comportar encadenaments al tren de Sóller i a la delegació de l’empresa, “segrest” al seu despatx al delegat de treball, manifestacions, corregudes, detencions de treballadors pels aldarulls, solidaritat de totes bandes d’Espanya, cinc treballadors en vaga de fam durant 8 dies, judicis a uns 17 treballadors, acomiadaments indiscriminats… Finalment el 31 octubre es va arribar a un acord que “a pesar de no ser una victoria total si fue un triunfo obrero” i tots els acomiadats foren readmesos menys 7 que foren indemnitzats.

En conclusió podríem dir que la història de la CNT durant la Transició va estar marcada per un auge important durant els anys 1976 a 1978, mantenint-se una gran activitat durant l’any 1979, però a partir d’aquí es començà a notar una gran davallada tant en nombre d’afiliats com en mobilitzacions. Com a la resta de l’Estat, la repressió estatal, els pactes que afavorien la desmobilització obrera, el final de l’efervescència social que s’havia produït després de la mort de Franco i les crisis internes i escisions en el si de la confederació, portaren a la CNT a ser un sindicat molt minoritari, tot i que mai havia tingut una gran implantació al costat de les altres centrals sindicals com UGT, CCOO, amb les quals sempre va tenir molt males relacions pels seus mètodes i estratègies pactistes.

Autor: Pere J. Garcia. Grup d’Estudis Llibertaris “Els Oblidats”

Anuncis
Explore posts in the same categories: Història del moviment llibertari

Etiquetes: , ,

You can comment below, or link to this permanent URL from your own site.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: